[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
De ben segur que no seré l’únic a celebrar amb vehemència el comunicat de la Societat Catalana de Pediatria que pot posar fi a les quarantenes als centres educatius. A tall d’exemple, la meva filla ha encadenat quatre confinaments pràcticament consecutius, i amb prou feines ha anat a l’escola els dos darrers mesos. Fruit d’aquesta dinàmica, a més, s’ha afeccionat a unes sèries sud-coreanes doblades a español latinoamericano, circumstància que ha conferit una certa dosi de surrealisme al nostre dia a dia.
Malgrat l’allau d’aquestes quarantenes escolars i de baixes mèdiques a les empreses, l’Estat s’ha mantingut inflexible i ha desoït el prec de Cecot, Pimec i diverses associacions d’assessors fiscals per prorrogar un mes la campanya d’impostos de gener. Com ja és massa habitual, els despatxos professionals i les pimes hem hagut d’acabar espavilant-nos sense que l’Administració mostrés un mínim grau d’empatia. Una situació, d’altra banda, comprensible, ja que els polítics prioritzen altres reptes estratègics, com ara ocupar-se del Benidorm Fest.
Enmig de l’estrès de la campanya, vaig poder gaudir d’un moment de distensió quan la Marta Pontnou em va demanar que revisés tributàriament el seu article L’impost de l’amor, publicat a Núvol, en el qual comparava els trimestres impositius amb els desenganys amorosos. Mai m’havia plantejat que la fiscalitat pogués tenir un costat sexy.
Ja més relaxat, ahir vaig tenir l’honor d’assistir, en representació del CIESC, a la ponència del Sr. Josep Oliu a la Cambra de Comerç sobre perspectives econòmiques per al 2022. A grans trets, un missatge d’optimisme. I una previsió que tant de bo es compleixi: la Covid perdrà centralitat. L’escenari més favorable seria que, malgrat la inflació, els bancs centrals puguin implantar els ajustos en matèria de política monetària de manera progressiva i que la recuperació, que fins ara ha estat sectorialment heterogènia, s’estengui de manera general.
En acabar la conferència, un assistent va preguntar-li pel retorn de la seu social del banc a Sabadell. “Haurien de canviar coses molt substancials que no veiem dins de l’horitzó possible”, va respondre Oliu. I, per un moment, em va semblar endevinar en el seu rostre una mescla dels sentiments confrontats que han marcat l’última dècada de Catalunya.
