[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
El passat 28 de febrer, Guillem Plans ens explicava en un documentat reportatge la qüestió de l’ajuda aprovada pel govern espanyol de donar 250 euros als joves de 18 a 35 anys per llogar un pis. El problema és que el govern central fa trampa, un tipus de trampa que utilitzen els darrers temps totes les institucions. Es tracta d’anunciar plans que van adreçats a un determinat sector de la població. Poden ser els joves, als aturats, les dones, els autònoms, etc. Fa més anys es van posar de moda els plans de xoc. Es van fer plans de xoc per resoldre l’atur juvenil i l’habitatge per a joves per parar un tren, el resultat és zero. Quan era jove, encara que no ho sembli, al paleolític inferior com s’explica el Museu Paleontològic de Sabadell, vaig ser vicepresident del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. Era l’any 1984 o 1985 i ja fèiem accions i papers explicant les dificultats d’emancipació juvenil centrades en els alts nivells d’atur juvenil i la impossibilitat d’accedir a l’habitatge. Han passat 35 anys i tots aquells plans de xoc s’han fos en l’oblit. Ara es fa plans sectorials.
La partida que destina el govern és de 1.700 milions per a quatre anys, és a dir, 425 milions per any. I dos ja serà en la propera legislatura. Ara bé, al final per al 2022 només 200 milions. Vaja! Segons el govern afectarà 70.000 joves a Espanya, o sigui que a Sabadell, uns 266. Això si troben pisos tan barats i a més no superen les barreres d’ingressos. Una mena de gimcana impossible. El govern central també ha anunciat que vol construir 100.000 habitatges, el 30% destinats a joves. El que diuen a la lletra petita és que els propers quatre anys només en seran 50.000. En realitat, 25.000, perquè dos seran en el mandat següent. O sigui, un 30% de 50.000 són 15.000 i a joves de Sabadell només 60 en quatre anys, és a dir, a 15 per any. Una presa de pèl. Sembla l’acudit aquell de la resposta d’un alumne a la pregunta: quants continents hi ha? Dels quatre continents n’hi ha tres: Europa i Àsia. Massa política creativa fotent-se de la gent.
El problema de fons és que no hi ha pisos de lloguer social propietat de les administracions públiques, perquè el poder desmesurat durant aquests 40 anys dels bancs ho ha impedit. Del conjunt del parc d’habitatges, el social només arriba a 1%. Al nostre entorn europeu, oscil·la entre el 20 i el 35%. Però és més, la depredació dels bancs és tan brutal que ara la SAREB ens costa uns altres 35.000 milions d’euros, o millor dités el que hem regalat altre cop als grans bancs. Però és més, els bancs no volen que els pisos de la SAREB el govern central els cedeixi als ajuntaments perquè els ocupi gent amb necessitats. Ja està bé! Estic molt enfadat. Si no volen fer res, que no ho facin, però que no generin il·lusions a gent necessitada, en aquest cas, a joves que volen iniciar una vida autònoma, alguns fer una família i que quedaran decebuts. Aquesta manera cínica de fer política és l’avantsala del feixisme. Quan els poders democràtics no donen solucions a problemes bàsics, la gent al final, desesperada, busca l’autodestrucció social.
