[Per Josep Mercadé, periodista]
Mai podem estar contents del tot! Resulta que les bones notícies que ens està donant la pandèmia, amb la baixada de casos i el relaxament de mesures, contrasten amb les patètiques situacions que podem veure aquests dies a diferents àmbits de la política. I és que no resulta gaire, per no dir gens, satisfactori com s’està desenvolupant l’activitat parlamentària aquí i a Madrid. S’imposa un toc d’alerta per tal d’evitar que tot plegat es tradueixi en un xec en blanc cap a la ultradreta.
El 2007, el president José Montilla, en un acte a Madrid, advertia del perill de desafecció dels catalans envers Espanya. El concepte va ser tota una novetat en aquell moment i es va anticipar a situacions posteriors com la desfeta de la reforma de l’Estatut amb la sentència del 2010. Ara correm el risc que el nombre de desafectats vagi en augment, no només a Catalunya, sinó també a la resta d’Espanya. Sobretot després del que darrerament hem vist en aquestes dues seus parlamentàries.
A casa nostra la desafecció respecte a Espanya ja fa temps que és una realitat entre un ampli sector de la població. No només estaríem parlant dels que mantenen l’esperança d’aconseguir la independència per a Catalunya, sinó també de molts altres crítics amb els polítics d’aquí després de veure com la mesa del Parlament de Catalunya ha gestionat la crisi generada per la Junta Electoral en el cas del diputat Juvillà.
Malauradament, s’ha perdut l’oportunitat de carregar tintes contra uns jutges que segueixen tensant la corda inhabilitant un altre diputat. Ha passat pocs dies després de l’escàndol dels funcionaris del Parlament que deixen de treballar i poden mantenir el sou íntegre. Això costa molt de pair i és lamentable que la majoria de partits no hagin fet gaires escarafalls pel fet que més aviat la responsabilitat ha estat col·lectiva per més que es vulgui maquillar.
Però és que acabem de veure una altra situació esperpèntica al Congrés dels Diputats amb l’aprovació pels pèls de la reforma laboral, amb errada de votació inclosa, que ha mostrat el més ranci del parlamentarisme a Espanya. I espera’t! Que encara no s’ha acabat aquí.
Davant del que podríem qualificar de desprestigi general de la política, s’imposa fer alguna cosa. Potser el que passa a Catalunya, amb la crisi dins del moviment independentista, és conseqüència de l’octubre del 2017 i de tot el que ha passat després. Si és així, vol dir que les coses no es van fer bé i que cal esmenar-les abans que sigui massa tard.
