[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
En la política, en els mitjans de comunicació, a les empreses, a les entitats, als sindicats a tot arreu hi ha un problema: la falta de relleu generacional o d’un relleu mal fet. Antonio Gramsci escrivia: “En el succeir-se les generacions (i com a tota generació expressa la mentalitat d’una època històrica) pot ocórrer que hi hagi una generació vella d’idees antiquades i una generació jove d’idees infantils, o sigui que falti l’anell històric intermedi, la generació que hagués pogut educar als joves.” Crec que estem probablement aquí.
Hom pot pensar que això afecta l’esquerra més “institucionalitzada”, no, seria massa fàcil la crítica. Estic d’acord fins i tot en alguna cosa amb Juan Carlos Monedero, per exemple quan diu que “han sido precisamente los que representaban los espacios críticos de la sociedad los que menos generosidad han demostrado a la hora de abrir puertas a las nuevas generaciones”. Continua dient que a la universitat els professors “nunca tuvieron la generosidad suficiente como para abrirle paso a los que venían detrás. Se despiden de manera triste. No dejan escuela ni una obra que ilumine a las futuras generaciones (…) si seguían con esta actitud arrogante y egoísta, nadie les iba a hacer un libro homenaje a su jubilación, Y efectivamente así ha sido”.
Els culpables són, doncs, els vells que no van ajudar els joves a aprendre. Per què ha passat? Perquè eren mediocres, alguns fins i tot eren conscients de la seva mediocritat i com deia Bertrand Russell: “Els vells amb freqüència envegen els joves; quan és així, solen tractar-los amb crueltat.” És el que ha succeït.
Tenia raó el gran escriptor i mal ciutadà Josep Pla quan deia que “els vells –la generació anterior– defensen el que és. Els joves –la generació actual– defensen el que hauria d’ésser.”
Cal urgentment canviar les coses, la gent gran ha de ser generosa, en els aspectes materials però també en la transmissió de sabers. Una generació de gent es va fer un espai sense mestres, però, sense ser-ne conscients, han copiat el rol. Ells tampoc han sabut ser mestres, anhelant encara quan ja tenen 70 anys què podrien ser quan siguin grans.
Un país el tiren endavant els ciutadans i ciutadanes de 25 a 50 anys. Els més grans l’únic que podem fer realment és ajudar i acompanyar. I cal, en fi, que els joves s’esforcin i no creguin que el que hi ha de bo a la societat ha estat regalat. És el resultat de moltes lluites. Si no ho entenen, es poden trobar que algun dia tot sigui pitjor i els sigui arravatat per la força tot allò que ens fa ser una societat una mica lliure i una mica justa.
La història ensenya, com deia Gramsci, el problema és que no té deixebles, falta la baula del fil de la història que fa que puguem ser millors i no haver de descobrir la sopa d’all en cada racó de la nostra societat i de la nostra vida.
