[Per Josep Mercadé, periodista]
Aquesta vegada sí, afirmen els més optimistes. N’hi ha que s’ho miren amb més cautela i diuen que això encara no s’ha acabat i que cal ser prudents. Uns altres asseguren que ja no hi marxa enrere i que la normalitat s’imposarà a les nostres vides els propers mesos. Ho avalen amb les dades que, amb menys intensitat que fa unes setmanes, encara es van subministrant sobre contagis, hospitalitzacions i defuncions. Tot giravolta sobre una nova realitat que es continua comparant amb la de fa gairebé dos anys justos.
El concepte normalitat agafa una nova dimensió quan es van deixant enrere les restriccions. Plana sobre tots un desig de viure el que no hem viscut. Aquests dies és fàcil fer referència en una conversa a coses que semblen molt llunyanes i resulta que són de fa poc més de dos anys. Sembla com si aquest llarg període de pandèmia no comptés a les nostres vides. Un parèntesi que ha paralitzat part de la nostra existència i, sobretot, les nostres relacions socials.
Per tant, en moments com aquests s’imposa un desig de recuperació. Però què és el que volem recuperar? Rutines, possibilitats d’esbarjo, relacions socials, experiències anteriors, sensacions diverses… N’hi ha per a tots els gustos, però una cosa és segura: difícilment es podrà oblidar el que s’ha viscut en aquest període. A grans i petits els haurà marcat de manera diferent, però l’empremta serà inesborrable.
Capficar-se que és una etapa de la vida que cal oblidar crec que és una missió gairebé impossible. Val més adonar-se que tota experiència té els seus inconvenients però també els seus avantatges. I aquesta de la Covid-19 és exactament igual que d’altres. Potser, en aquest cas, s’han viscut coses absolutament noves, mai vistes, sí, però al cap i a la fi experiències que ens haurien d’instruir per a un nou futur que probablement no s’escriurà amb la mateixa tipografia que pensàvem utilitzar.
Entrem, doncs, en un debat sobre la normalitat. Per a molts, la recuperació d’un món anterior que ha quedat desfasat malgrat el curt espai de temps que ha passat. Per a d’altres, una oportunitat per canviar moltes coses. De fet, si la normalitat ha d’estar plena de desigualtats, de manca de contacte humà, de caure en els mateixos paranys, anem malament. Només cal obrir la finestra i veure que és urgent evitar que la postpandèmia ens porti des d’una guerra fins a viure amb menys llibertat i a mantenir unes pautes de conducte que poden acabar amb el nostre planeta.
