XAVIER GUERRERO

Habemus Passeig

[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]

Ara sí, sembla que finalment tindrem Passeig. El projecte que s’acabarà executant està molt en la línia del que centenars de sabadellencs varen demanar en l’enquesta que es va dur a terme durant l’exposició de l’estiu del 2017, i que es pot resumir en quatre conceptes: aigua, ombra, arbres i lloc per seure. Una mica el que hi havia hagut fa molt de temps, i el que a la nostra cultura hi ha d’haver perquè la gent es faci seu un espai públic.

No serà el passeig més bonic del món, la gent no vindrà de turisme a visitar-lo, però serà el NOSTRE passeig de la NOSTRA ciutat, i ai d’aquell que gosi criticar-lo. Terrassencs, quedeu avisats.

Pere Vidal, que va ser regidor a l’època Farrés i després arquitecte municipal, sempre explica que Sabadell s’ha dedicat a destruir sistemàticament el centre de la seva ciutat durant com a mínim els últims cent anys, i que no importa qui fos al govern ni de quin color polític, tots hi han contribuït amb la mateixa obstinació.

Però la destrucció més contundent fou la instal·lació del mercat provisional i el posterior esventrament de tot l’espai per fer-hi l’estació de tren i el nou aparcament. Equipaments que, per cert, deixaran unes quantes ferides definitives: en l’aspecte físic, les sortides d’emergència de l’estació i les diverses reixes que caldran per ventilar l’aparcament, hipotecaran per sempre més una bona quantitat de metres quadrats del terra; en l’aspecte d’habitabilitat, el fet que sempre estaran circulant cotxes pel bell mig de la ciutat per entrar i sortir de l’aparcament, amb tota l’hostilitat que això implica en una zona que se suposa que ha de ser de baixes emissions. Ferides que s’haurien pogut evitar si s’hagués construït l’estació sota el que ara és l’aparcament del Vapor Turull, com s’havia proposat inicialment des d’FGC. Però el senyor Bustos necessitava la seva obra faraònica al Passeig. El recordo quan hi va traslladar el mercat, prometent que les alzines no quedarien mai afectades passés el que passés.

Un tema recurrent en els darrers anys ha estat la recuperació de l’antiga font al final del Passeig. Afortunadament, a l’equip redactor del projecte no se li ha acudit fer-ho. Fa pocs anys encara hi havia les restes, desmuntades, tirades per terra entremig d’herbes, al viver o al que queda de viver municipal, al parc de Catalunya. Era la font del Passeig de la meva infantesa, i primera joventut, allí on quedàvem amb els amics per començar la tarda o la nit i, per tant, la recordava poc més que idíl·lica i meravellosa. Però quina decepció quan vaig ser al davant d’aquelles pedres i, sobretot, davant d’aquell horrible peix de pedra. Em vaig veure obligat a passar pàgina precipitadament i tinc pendent una revisió dels meus records de l’època (si allò ho recordava meravellós, què més he tergiversat dins el meu cap tot aquest temps?)

Un dia, algú dirà “què fan aquí aquestes pedrotes?” i acabaran llençades a l’abocador. I crec que la font tampoc es mereix aquest trist final. Tornant al principi, potser la font era lletja, però era la nostra font lletja. Podríem convocar un concurs d’artistes perquè facin una composició aprofitant les restes de la font i dels bancs, que també rauen al mateix lloc. Una deconstrucció del concepte la font del Passeig de tota la vida que es podria instal·lar en exposició, per exemple, camuflant alguna de les múltiples reixes de ventilació de l’aparcament. Els artistes convocats haurien de ser necessàriament no-sabadellencs, altrament la càrrega de responsabilitat i la segura crítica sagnant dels seus veïns coaccionarien irremeiablement llur capacitat creativa.

Comentaris
To Top