[Per Josep Mercadé, periodista]
Les aules d’extensió universitària aconsegueixen mobilitzar una part de la població mentre va creixent la generació del baby boom que arriba a l’edat de jubilació. Aquest tipus de formació no reglada permet, entre altres coses, augmentar l’autoestima de persones que han deixat de formar part del món laboral, fins i tot, molt abans del que els tocaria a causa de reconversions i tancaments d’empreses.
Com es va comprovar al reportatge publicat pel diari fa pocs dies sobre l’Aula d’Extensió Universitària de Sabadell, la pandèmia també els ha afectat. De fet, la gent gran ha estat un dels col·lectius més castigats per la Covid-19 i també en qui la por està fent més estralls. Això ha comportat que moltes persones optin per quedar-se a casa i tallin de cop la relació social tan necessària en les persones de més edat.
L’elevat nivell d’envelliment de Sabadell, de la població en general de Catalunya, i també de tot Europa, posa de manifest que tenim un problema. La solució necessàriament ha de passar per l’arribada de persones de fora per evitar que el vell continent perdi pes en aquest nou ordre mundial on Àsia passarà a dominar l’economia. De moment, però, assistim a un procés galopant de pèrdua de mà d’obra ocupada amb jubilacions anticipades i, com a conseqüència, a una reducció de cotitzacions a la Seguretat Social que, segons alguns experts, pot fer perillar el sistema de pensions.
Les persones grans que arriben a la jubilació, tant si és abans de l’edat o quan els toca, deixen la seva experiència laboral en un calaix tancat amb pany i forrellat. Sota el parany de poder gaudir de la jubilació, la societat deixa perdre un col·lectiu que podria formar altres persones i afavorir així un relleu generacional en unes condicions més bones que les actuals.
Les ganes de formació de les persones grans que es veu a les aules d’extensió universitària es contradiu amb una realitat que deixa de banda un col·lectiu que pot aportar coneixements i experiència als més joves. La tendència, malauradament, perpetua un model que fa prevaldre els estereotips del jubilat que només es dedica a mirar les obres.
Afortunadament, sigui per l’avançament de les jubilacions que han contribuït a rejovenir aquest col·lectiu o per més formació, aquest sector de la població es troba en condicions de presentar batalla i fer valdre, sobretot, l’experiència acumulada i poder-la posar a disposició de la resta de la societat. Acceptar-ho depèn de la capacitat d’entendre que no valen models que fa temps que han quedat desfasats.
