RICARD MAS

Pintures de guerra

[Per Ricard Mas, historiador de l’art]

L’art i la guerra, no confondre amb l’art de la guerra, estan íntimament lligats. I no, no em refereixo als quadres de batalles gloriosament reflectits per artistes que no han presenciat en sa vida ni una baralla de bar, parlo d’artistes íntimament vinculats a l’esforç bèl·lic.

Per exemple, l’heràldica, filla de la revolució feudal. Cap al segon quart del segle XII, els senyors anaven amb el cos i el rostre coberts per l’armadura i era impossible de distingir qui era qui o què. Un sistema de signes destinats a la identificació, pintats a l’escut –que anava lligat i no queia mai– permeté saber qui atacaves o defensaves.

Els uniformes es generalitzaran molt més tard, però al renaixement trobem dos casos molt interessants de relació entre pintors i guerres: tant Leonardo da Vinci com Michelangelo Buonarroti van dissenyar fortificacions defensives.

Els uniformes militars, a partir de Frederic el Gran de Prússia, vestiran de manera idèntica i cridanera milers de soldats. Això canviarà a partir de la segona guerra Bòer (1899-1902), quan l’exèrcit britànic adopti el color caqui per a dificultar l’enorme punteria dels grangers sud-africans d’origen holandès.

Quan començà la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit alemany vestia en tons feldgrau (gris verdós). Els anglesos mantenien el caqui. Però els francesos, tan nacionalistes com tossuts, seguien vestint amb els colors de la seva bandera: pantalons vermells, camisa blanca i jaqueta blava. Això feu que esdevinguessin un objectiu massa fàcil. Aviat canviaran al bleu horizon (un blau gris clar, barat i fàcil de fabricar).

Com no, aquesta darrera dada l’extrec d’un article que va publicar el Plàcid Garcia-Planas el 2014 des d’Eurosatory, la fira d’armament més important d’Europa. El Plàcid em va trucar la tarda abans de marxar cap a Ucraïna, en exercici d’una vocació que fa trenta anys que l’arrossega pels camps de batalla d’avui i d’ahir. “Què? Entraràs per Polònia?” –li vaig preguntar, fent-me l’interessat. “No, pel Dnièper, en submarí, si et sembla” –em va respondre, no sé si fart que tothom li pregunti el mateix, mandrós perquè les guerres, a part de perilloses, són esgotadores, o per rendir honors a l’humor sabadellenc.

Tornem a la Primera Guerra Mundial, on, a part de vestir i de tractar els soldats com si fossin humanament invisibles, també es van designar seccions, en els respectius ministeris de defensa, destinades a camuflar arsenals, vaixells, bateries de canons, tancs, etc.

La principal inspiració va ser la pintura cubista.

El pintor realista Lucien-Victor Guirand de Sévola va dirigir la Section de Camouflage de l’exèrcit francès. Moltes de les solucions aplicades provenien del cubisme, com reconegué Sévola davant el somriure sorneguer de Picasso.

I la tendència dazzle, consistent a desidentificar els vaixells mitjançant línies que trencaven qualsevol llei de la perspectiva, fou desenvolupada per l’artista anglès Norman Wilkinson.

Dalí trobà la millor definició d’ironia en una cita d’Heràclit:
“A la naturalesa li plau d’amagar-se”. Li ho comento a l’artista Jesús Galdón, que ha dut a terme treballs sobre el camuflatge. Respon: “El camuflatge existeix en la natura, és una manera de perdre la identitat pròpia per fondre’s amb el paisatge”. La seva sèrie Babel. No dir res (2013-2014) és un seguit d’anunciacions bèl·liques basades en els camuflatges d’uniformes de diferents països. Tots iguals… però diferents.

Comentaris
To Top