PERE ALAVEDRA

Tot parlant del model: de nació, de país, de ciutat

[Per Pere Alavedra, enginyer industrial]

En el meu darrer article explicava que, a finals de l’any 1968, la Fundació Konrad Adenauer em va convidar a assistir a un seminari sobre política a Perpinyà.

En ell es va insistir en la necessitat de definir, i sobretot pactar, un model de nació. Per fer-ho, esdevé necessari un ampli consens entre les forces polítiques, perquè sobre ell es construeix el futur.

Cal entendre que hi ha dues coses diferents: una és la definició del terreny de joc polític, el que en diríem model d’estat, avui el model democràtic és compartit per un ampli espectre dels països del món. Espanya el va definir en l’únic moment de consens polític dels darrers dos segles, els cinc anys de la transició. I una altra cosa és el model de nació, que és específic de cada estat, cada país, cada ciutat.

La crisi econòmica entre 1975 i 1985, derivada de crisis del petroli, l’enfonsament de la UCD, la majoria absoluta del PSOE, la victòria dels nacionalismes basc i català, a les eleccions autonòmiques, i la pujada del PP com a força alternativa va fer que no sols s’ajornés la definició del model de nació, sinó que no formés part ni de l’ideari, ni del calendari, dels partits polítics. Totes les forces polítiques van voler imposar “el seu model”, sense assolir-ho.

No hi va ajudar el fort vent de creixement que va arrancar l’any 1960, en què Espanya tenia un PIB de 12,05 milers de milions d’USD, per quasi quadruplicar-se en la denominada dècada prodigiosa, fins a arribar als 40,49 l’any 1970; a 115,80 l’any 1975, a causa de la forta inflació, malgrat la crisi, el PIB nominal continuà creixent 232,8 en 1980, és a dir, en vint anys s’havia multiplicat quasi per vint.

La manca d’un model de nació, de país o de ciutat ha propiciat que s’hi assimilés el model tradicional de l’administració pública espanyola, que s’ha anat replicant, en les diferents administracions, sense cap reflexió sobre: la idoneïtat, la seva millora o una racionalització.

Un altre fet gens menyspreable va ser l’establiment de l’eufemisme del diner públic, quan realment s’hauria de dir diners aportats per les empreses i els ciutadans amb els seus impostos, oblidant que els impostos depenen de forma directa de la generació de riquesa pel sector privat.

Això fa creure que el diner públic, per un costat, és infinit, i per l’altre, que no és de ningú.

Donant lloc a un fort increment del personal en l’òrbita de les administracions públiques, passant de poc més d’un milió d’empleats públics l’any 1975, als dos milions l’any 2000, per arribar als tres milions l’any 2010, que s’han mantingut pràcticament estables durant la darrera dècada. En data d’avui, el treball públic de les comunitats autònomes representa el 53% del total.

Donat que aquests diners no són de ningú, sense arribar als casos escandalosos del parlament, que per cert no són únics, els sous al sector públic són un 50% superiors al sector privat, com ho diu l’Institut Nacional d’Estadística.

Si fem una repassada a la Constitució Espanyola del 1979, hom pot veure el que s’hauria de desenvolupar en consens per definir el model de nació, de forma similar s’hauria de fer per definir el model de comunitat autònoma o de ciutat:

“Article 27. 1. Tothom té dret a l’educació.

Article 31. 1. Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.

2. La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics, i la programació i l’execució respondran als criteris d’eficiència i economia.

Article 35. 1. Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball.

Article 43. 1. Es reconeix el dret a la protecció de la salut.

Article 47. Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat.

Article 50. Els poders públics garantiran la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat, mitjançant pensions adequades i actualitzades periòdicament.”

Com es pot observar, la manca d’un model, comú i consensuat, és el que està donant lloc a la crispació social. I el que és pitjor, a la manca d’iniciatives per donar-hi resposta.

Comentaris
To Top