PERE ALAVEDRA

Tot parlant de corrupció

[Per Pere Alavedra, enginyer industrial]

Abans de posar la mirada en el model de nació, país i ciutat que desitjaríem, cal reflexionar sobre aquest vell corc que corroeix l’entramat d’una societat, que és la corrupció. Tant a l’àmbit privat com públic, sovint es posa l’accent en la corrupció pública; però no s’ha d’oblidar que la privada no és gens menyspreable.

El diccionari de la RAE, coincident amb el de l’IEC, defineixen la corrupció com: “Deterioració de valors, usos o costums. En les organitzacions, pràctica consistent en la utilització indeguda o il·lícita de les funcions d’aquelles en profit dels seus gestors”.

La corrupció es pot veure des de tres punts de vista. Que són: personal, institucional i clientelar. Els dos primers es donen tant en els entorns privats, com públics, la corrupció clientelar sols es presenta en el públic.

La corrupció no és un fet nou. Totes tres formes les podem trobar ben explicitades per Ciceró, al darrer segle abans de Crist.

Quan hom reflexiona sobre la corrupció, instintivament pensa en la utilització indeguda o il·lícita de les funcions que hom exerceix en una empresa o institució, en profit propi, sigui en l’àmbit privat o públic, es dona quan una persona, amb capacitat d’actuar o elegir, exigeix una retribució, comissió o prebenda, per orientar la seva actuació, és el que normalment es defineix com a prevaricació i/o suborn, però sols és un dels tipus de corrupció, la personal.

Les més corrosives són les altres dues. La corrupció institucional es dona quan s’han deteriorat els valors, usos o costums d’un entorn, i la mala praxi s’ha transformat en pràctica comuna, els exemples més clars els tenim en l’entorn públic, tot i que no són absents en entorns privats.

Com són els casos del 3%, i molts altres de similars, que han estat o estan sota investigació judicial, tant en entorns privats com en diverses administracions, entre molts d’altres hom pot recordar: les targetes Black, la derivada de la complexitat burocràtica, l’aplicació poc eficient dels recursos o, senzillament, utilitzant els recursos de tots per implantar una opció ideològica concreta.

Finalment, hi ha una tercera forma, més difusa, però no menys perniciosa per a la societat, és la clientelar, es dona quan algú, atorga prebendes o beneficis a uns tercers per tal que li donin el seu suport, en el moment de ser requerit per una elecció.

Uns exemples ben clars d’aquest tipus de corrupció els trobem en la venda de pisos de protecció oficial, en els quals es transferien les plusvàlues de l’entorn públic al privat, els casos dels falsos eres, o el fet de donar facilitats a determinats col·lectius per entrar com a funcionaris a l’administració, o simplement el fet de donar serveis o realitats avui, a costa d’hipotecar les generacions futures, entre molts d’altres.

En tots tres casos hi ha una persona o un col·lectiu, que és el corruptor, i un altre que és el corrupte, fixem-nos que en els dos primers casos qui té el poder és el corrupte, mentre que en el tercer cas qui el te és el corruptor.

Sovint les pràctiques són tan esteses i s’han deteriorat tant els valors, que ni els corruptors ni els corruptes són conscients que estiguin fent quelcom malament, fan “el que fa tothom”.

A mi m’agrada meditar sobre un cas d’alta corrupció; que va passar fa tres mil anys: el rei David es va encisar de la muller d’un general, va ser adúlter amb ella, va fer matar el general. Sense que tingués cap remordiment.

No preocupa tant el fet com que no fos conscient del que havia fet. Va ser necessària l’acció del profeta Amós, perquè se n’adonés.

Si repassem el llistat de persones que han passat pels jutjats per temes de corrupció, moltes d’elles quan actuaven de forma deshonesta no eren conscients de ser-ho. Menys conscients ho són els subjectes de la corrupció institucional o clientelar.

La corrupció és un corc que impedeix la innovació, desincentiva l’esforç i l’emprenedoria, tot minvant el creixement i el progrés de la societat.

Molt sovint la ciutadania i els polítics, en la seva acció, obliden el que diu la Constitució Espanyola en el seu article 31 apartat 2: “La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics, i la programació i l’execució respondran als criteris d’eficiència i economia.”

Sovint em pregunto: quantes vegades s’ha vulnerat aquest article? Quantes vegades han prevalgut els criteris clientelars als d’equitat o d’eficiència? Tant en l’àmbit espanyol, català o local.

Ho deixo a la teva, a la vostra consideració. Donat que és quelcom necessari per definir qualsevol model de…

Comentaris
To Top