[Per Pep Marès, mediador i gestor cultural]
Carissa Moore John John Florence, Gabriel Medina, Sally Fitzgibbons, Italo Ferreira, Tatiana Weston-Webb, Jordy Smith… Potser són noms que ara per ara no us diuen res, però ben aviat seran professionals del món del surf que podrem veure per Sabadell, ja que són els/les millors del 2021 d’aquest esport. Un esport que ben aviat acollirà la capital del Vallès Occidental … Ara que Sabadell tindrà una piscina d’onades per practicar surf, no farà falta anar a l’Empordà, ni al País Basc, ni a Cadis per fer-ho. Davant d’un fenomen així, i per aprofitar l’onada, cal integrar la cultura del surf a les nostres vides i per això a tall d’introducció aquest article vol exposar els elements bàsics per poder-la incorporar al nostre dia a dia.
Abans de començar una mica d’història, d’orígens incerts (segons Viquipèdia, l’art de lliscar sobre la superfície de l’aigua, anomenat he’enalu en llengua hawaiana, va ser observat per la tripulació del Capità Cook a Hawaii, el 1767.), no serà fins a principis del segle XX, que un grup descendent de hawaians van reprendre el costum ancestral de remuntar onades amb planxes de fusta a la platja de Waikiki. En aquest grup, destacava Duke Kahanamoku, conegut per ser el “pare del surf modern”. El desenvolupament del surf es va centrar principalment a quatre llocs: Hawaii, Austràlia, Califòrnia i el Perú.
Agafem crispetes, arriba el cinema. Comencem per Gidget (1959) la primera incursió del món del surf a Hollywood; seguim amb Endless Summer (1964), clàssica de tots els temps de Bruce Brown; no podeu deixar de veure Big Wednesday (1978), una altra pel·lícula de surf que s’ha convertit en un mite i, potser, la pel·lícula de ficció de Hollywood que retrata millor l’essència de la vida del surf; una de referència a Surf Nazis Must Die, que és considerada la millor/pitjor pel·lícula de sèrie B de surf de la història, i acabem amb Chasing Mavericks (2012), que ens explica la tràgica història de la llegenda del surf Jay Moriarty i el seu desig de surfejar l’onada més gran de Califòrnia.
Llista nova a Spotify, en tercer lloc, la música The Bel Airs són considerades una de les icones més importants de la música surf i Mr. Moto és la cançó icona; Pipeline va ser un veritable hit als primers anys seixanta. Brian Wilson i els Beach Boys van ser els ambaixadors del surf durant els seixanta i encara ho són! En els darrers anys, dues cançons han recreat el sentiment surfer: Surf Wax America, del grup Weezer i Let’s Go Surfing, una gran cançó de The Drums.
Fons d’armari nou! En cinquè lloc, la moda, comenceu a incorporar (algunes que potser ja les coneixeu) al vostre fons d’armari aquestes marques: Billabong, O’neill, Rip Curl. Quiksilver, Vans, Hurley, Roxy. Vissla, Xcel, Tightning, Bolt i Loreak mendian. Imagina ja noves oportunitats de negoci ben aviat una secció a El Corte Inglés i, per què no, l’excusa ideal per impulsar el comerç en algun dels carrers del centre recollint tota la moda del surf en pocs metres.
Història, cinema, música i moda ens ajudaran a entendre la cultura del surf, a fer-la créixer i a incorporar-la a la vida social, econòmica i cultural de la ciutat. De la mateixa manera que ara es reclama el museu del tèxtil, tanco els ulls i imagino l’any 2232 en el metavers de la Califòrnia vallesana, un grup d’historiadors/es reclamant el museu del surf, un dels membres d’aquest grup llueix l’última que queda de les samarretes de l’històric i mític disseny Bassa beach de Puraceba (2019). Com diu el meu amic i company Arnau Bonada: aprofitem l’onada.
