JORDI SERRANO

Felicitacions i un aclariment

[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]

La mania de l’editor del Diari de Sabadell de no deixar-me publicar els set dies de la setmana em porta a fer articles on tracto temes diversos. Deveu estar pensant: però si només surt tres dies! Doncs canviem-ho. Ha fet darrerament coses més impressionants.

Voldria expressar la meva felicitació a la ciutat pel 30è aniversari del Parc Catalunya. En les primeres reivindicacions hi van enviar els policies nacionals, en aquells moments “grisos”, adjectivats així perquè en aquells dies la ciutat era en blanc i negre. Amb la creació del parc, ara Sabadell té colors. És un bon exemple de com una utopia es fa realitat. La gent conservadora de cervell considerava que era impossible, que era utòpic convertir una claveguera a cel obert en el terreny més car de Sabadell i fer un parc que abraça la meitat dels barris de la ciutat. Doncs ho vam fer. Potser que de cara al futur tornem a somniar.

Una altra felicitació me la faig a mi mateix perquè s’ha produït el sobreseïment de la causa contra Xavier Duch, encausat per suposat delicte de terrorisme. Pocs dies després d’aquella operació tan bestial, i quan encara tot era molt confús, vaig publicar un article dient que l’operació era un muntatge: “Eren les set i no era el lleter”. S’ha demostrat que era així. Òbviament, ningú no dimitirà, ni cap periodista que va repetir el que deia la policia sense cap mena d’esperit crític farà acte de constricció pública. No ens podem refiar mai de les versions que dona el poder. Hauria de ser el lema de qualsevol que opina en un mitjà de comunicació. Sempre cal escoltar els de baix i malfiar-se dels de dalt per sistema. Això és ser lliberal de veritat.

Per últim, fa uns dies vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un article, Urbanisme vallesà i Pau Riba, on acabava dient: “Sembla que el disseny urbanístic al Vallès el faci algú amb més drogues al cos que Pau Riba. Amb la diferència que Riba era un geni”. M’han arribat reaccions dels urbanistes, es veu que s’han enfadat. Carlo M. Cipolla ja els anys setanta va escriure el seu famós llibre: Allegro ma non tropo, en què explicava que al món hi havia estúpids, malvats i bona gent. Ell afegia que existeix una llei universal que demostra que la proporció d’estúpids, de malvats i de bones persones és constant a tots els països, a totes les institucions, a totes les classes socials, etc. És a dir, la proporció d’estúpids és igual entre els urbanistes, metges, historiadors –d’aquests en conec més, d’estúpids–, periodistes, etc. Entre els catedràtics universitaris, els professors titulars, els professors associats, el personal no docent, i els alumnes. Per tant, queda palesa la meva admiració pels urbanistes que vam posar fil a l’agulla del que reivindicaven els ciutadans que rebien garrotades, però també la meva crítica als que van dissenyar la Gran Via. Un nyap que encara estem pendents d’arreglar. 

Comentaris
To Top