[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Ja no ens queda ni Hollywood. La cleca de Will Smith a la gal·la dels Oscars és una prova més del surrealisme quotidià en el qual ens hem instal·lat aquests darrers anys. De fet, l’incident es podria qualificar de moment Haneke, en honor al director alemany que es va especialitzar a introduir escenes de violència imprevista als seus films per reflexionar sobre el rol passiu de l’espectador.
La violència explícita va emergir com a tema principal al cinema, sobretot, arran de la guerra del Vietnam. Autors com Scorsese, Peckinpah, Oliver Stone, Brian De Palma o Abel Ferrara van aprofundir en la violència com a catarsi i com a mecanisme d’evasió. I Kubrick, per la seva banda, va crear un diàleg memorable entre la violència individual i la institucional.
Em temo que avancem cap a un món cada vegada més violent. Els fets del Capitoli, la guerra d’Ucraïna o el confinament de la població a través d’estats d’alarma són diferents formes de gran violència. De fet, com ha escrit Harari a The Economist, les darreres dècades havien estat una excepció històrica. Havíem vist com, als pressupostos estatals, es reduïa la despesa en defensa a favor d’educació, sanitat i benestar. És el que ell denomina “nova pau”. Ara sembla que, malauradament, aquesta tendència es podria revertir.
Potser és moment de reivindicar la globalització. Els seus detractors obvien el seu pes en la disminució dels conflictes bèl·lics. Com més interdependència econòmica hi ha entre dos territoris, com més interessos econòmics creuats existeixen, menys incentiu hi ha a l’enfrontament armat. Si reprenem plantejaments més autàrquics, viurem en un món més hostil. Com va exposar Pol Antràs a la conferència inaugural de la Jornada dels Economistes, la globalització és econòmicament eficient, tot i que genera desigualtats internes; simplement cal compensar els perjudicats, ajudant-los a reubicar-se dins el sistema productiu, a fi d’evitar el sorgiment de populismes i de l’extrema dreta. La gran pregunta és per què no s’ha volgut fer.
Woody Allen, a Delictes i faltes, diu que comèdia és igual a tragèdia més temps. Certament, potser en el futur serem capaços de relativitzar aquests darrers anys. Ara mateix, no obstant això, sembla difícil. Tant de bo la màgia del cinema envaeixi la realitat i aviat tinguem un final made in Hollywood.
