Publicitat
ANDER ZURIMENDI

Penjar la palma al balcó?

Tanmateix, no en trobarem gaires, a Terrassa. Encara més: Quasi no hi ha on comprar-les, després que -amb la Covid- es deixessin de muntar les parades a la Rambla pel Diumenge de Rams. Aquests dies on més se n’han vist, de palmes i palmons, és a la floristeria Oliveras del carrer del Nord.

La tradició s’ha perdut irremeiablement. I no sembla que generi gaires penes, sinó obertament alegria. Perquè la tradició de les palmes i palmons és una litúrgia religiosa que, a molta gent, genera anticossos.

Tot i això, també té un caràcter de cultura mediterrània i nostrada que transcendeix el catolicisme. I que jo -ateu, més encara anticlerical declarat- justament defenso.

De fet, aquesta setmana hem fet un petit experiment a Instagram, penjant una enquesta a una story amb la pregunta: “Palma al balcó?” Les quatre possibles respostes: No! Fuck catolicisme (1), Sí! És cultura nostrada (2), Però tu no odiaves les campanes de la Catedral (3) i Faràs un article amb els resultats, oi? (4).

Amb el 50% d’uns 65 vots, ha guanyat la sospita que en faria un article. Doncs vet aquí aquestes línies (entre el metaperiodisme i el deliri narcisista, també). I en la batalla entre el sí o el no, van guanyar els favorables a penjar la palma (30%) que els que no (20%). El que és curiós és que hi ha hagut un clar perfil en cada bloc. Els contraris són majoritàriament amistats de Terrassa, mentre que els favorables són amigues i amics dels anys a Mallorca.

I és que la connotació que té a Terrassa -em fa la sensació- és exclusivament religiosa. Discutint del tema en les nits primaverals de la taverna Porronet, tothom coincidia en el rebuig que li generava la palma, tot associant-la a un perfil socioeconòmic molt diferent. Una amiga em va donar la clau: “Si no sabés de què va, m’encantaria”.

Dic que és la clau perquè a Mallorca és una tradició encara molt arrelada. I precisament, perquè ha transcendit el seu caràcter religiós. Igual que la Moreneta ha traspassat el fet catòlic i és part de l’imaginari vallesà. El meu barri de Canamunt, a la zona antiga de Palma, era plena de cases de paret seca amb balcons coronades per un palmó llarguerut i esfilagarsat. Conferia a les façanes una bellesa elegant, nostrada. Crec que als habitants els feia sentir part d’una comunitat, la mediterrània, de la qual jo també volia formar part. I des de llavors que cada Pasqua penjo la palma (la trenada, treballada, sexistament considerada “de nenes”).

Un amic de Manacor em feia broma: “Només et defensarà dels llamps si la duus a beneir”.

La protecció de la casa. Símbol universal, el fruit del camp que ens protegeix. De fet, no és gaire diferent dels “eguzkilores” (flor del card) que pengem a les façanes de les masies i cases de poble basques.

Ja ho crec que no la beneiré, ni tinc gaire expectativa que em protegeixi dels llamps. Però comprar una palma és fer barri, habitant una cistelleria o floristeria. Movent conversa amb les famílies gitanes de la Rambla. Perquè no t’arribarà pas per Amazon. És valorar un ofici perdut. És embellir els nostres balcons, en una Terrassa plena de façanes dures, desconxades i sense pintar. És la possibilitat de reconèixer-nos en el mateix veïnatge.

Un sol poble? Doncs un sol veïnat. I que si li traiem la connotació religiosa (sense menystenir les conviccions religioses dels nostres veïns creients) pot ser integradora amb qualsevol persona nouvinguda.

Publicitat
Comentaris
To Top