[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
A Sabadell, només a peu i en cotxe. Aquest sembla el designi de la ciutat, un fet que deixa totalment de banda el transport públic en bus. El ferrocarril ens serveix de cara enfora, però per dins neguem el bus. Ho demostrava a fa pocs dies el tall de tres dies del pas del bus pel passeig de la Plaça Major amb l’excusa d’una simple rasa de les obres de la nova urbanització. I ara ho eleva a escàndol el fet que la pavimentació dels carrers Sant Joan i Dr. Puig talli permanentment el pas del bus ascendent al llarg de cinc setmanes!, i quasi mai veus algú treballant-hi! Només una radical exclusió del bus pot emparar aquesta decisió. La interrupció de tres dies era resoluble amb un simple tall parcial, meitat i meitat, deixant el pas del bus només amb un coll reduït però viable. El tall de cinc setmanes, encara més greu, es podia haver resolt, com ja s’havia fet fa anys, amb obres a l’agost i circulant ambdues direccions de bus pel Passeig.
Si la xerrameca política sobre emissions, contaminació, servei públic a la gent més precària en mobilitat… fos realment responsable, mai no s’hauria tallat el servei com s’ha fet. I, doncs, per què el govern local està tan ben predisposat a perdre calés i a subvencionar no el servei, sinó, més aviat, el no servei?
Són unes decisions que s’emmarquen en la radical manca de projecte de transport públic a la ciutat i d’una gestió quotidiana responsable del servei. No és una afirmació sense materialitat, perquè portem anys de redacció adormida del Pla de Mobilitat de la Ciutat, que no serà possible tancar sense lideratge ni opcions valentes. El Centre havia estat una gran estació de bus, a banda i banda del que fou el passeig de la Plaça Major. Un lloc d’enllaç de totes les línies nord-sud i de les est-oest. Després vam aprendre a gaudir els diumenges d’una illa de vianants, que hem anat ampliant a dissabtes, de vegades a divendres tarda i a qualsevol festiu. Tot molt amable, però sense cap voluntat d’assolir un model alternatiu al que fou una ciutat ben recosida pel transport públic. I la prudència política (és a dir, la por) prefereix pagar dèficits i negar el servei abans que entomar alguna alternativa coherent. Anem a peu, o anem en cotxe, però neguem el bus.
El funcionament de la mobilitat pública defineix tota ciutat. No entendríem Barcelona sense bus ni metro, però a casa nostra ens permetem una ciutat no funcional. Fins quan? Un transport públic coix al qual es donen cops i ferides mortals. I no passa res. Celebrem enguany els 40 anys de la companyia TUS talment com una festa de cinisme, sense cap aspiració de potent mobilitat pública.
En el moment de màxim ús del transport urbà vam arribar als 14,88 milions de viatgers/any. En semblen molts, però no en són tants. Era l’any 1991 i des de llavors hem retrocedit i som als 10,60 milions (any 2021), tot deixant de bada l’enfonsament en pandèmia (8,5 milions l’any 2020). Aquestes xifres representen que, en el moment màxim, només un 15% de la ciutadania feria servir el bus de mitjana de dia laboral (anar i tornar). Ara hem reculat i estem en just el 10%, la qual cosa vol dir que hem perdut un de cada tres usuaris. Amb tot, són xifres molt baixes que posen en relleu una elevada mobilitat com ens mostra que, cada dia, un mínim de 20.000 ciutadans surten fora de la ciutat a treballar, i això són uns 10 milions més de viatgers/any. Una petita revolució demanaria atenció al bus interurbà i més ambició, molta més, en el bus urbà.
Si fa anys vam assajar un Centre per a vianants i hem après que no calen cotxes pel passeig de la Plaça Major i fins i tot per la Rambla, ara ens caldria formular un model de ciutat que combinés l’amabilitat del vianant amb la del transport públic. Ens caldria voler recuperar els 15 milions de viatges i potser encara augmentar-los.
Per a aconseguir-ho, ens cal un potent màrqueting de ciutat que permeti fer aquest salt, que ens enamori de la mateixa ciutat i del seu repte. És màrqueting de ciutat perquè hem de refer la seva imatge conjunta en tot l’espai públic, d’espai de vianants i de transport públic, des d’una pacificació de la mobilitat que aporti alguna cosa positiva, perquè ara mortifiquem el vehicle privat sense cap rendiment. No és gens impossible, només cal imaginació i rigor, però primer cal volar alt i sembla que aquesta és una opció descartada.
