Publicitat
JOSEP MERCADÉ

De Puig-reig a Sabadell

[Per Josep Mercadé, periodista]

Fa pocs dies he tingut el goig de visitar el Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig. L’experiència, per als qui no la coneguin encara, és del tot recomanable. Ara celebren 25 anys donant a conèixer la vida d’una colònia industrial tèxtil dedicada a la producció de peces de cotó. Els que hem viscut el passat tèxtil de Sabadell de seguida hi establim una certa complicitat. La gràcia d’aquest equipament museístic és que s’ha anat reinventant per oferir noves experiències.

La visita, de més de dues hores de durada, convida a reflexionar sobre el que ha estat l’evolució del sector industrial des del punt de vista de la classe treballadora. Ràpidament podem adonar-nos que, tot i les condicions laborals de l’època –val a dir que la Colònia Vidal va ser la darrera a instal·lar-se a la riba del Llobregat el 1901 i que això va afavorir unes millors condicions–, podríem, salvant les distàncies que vulgueu, contraposar-ho amb aquesta societat del benestar en què ens creiem instal·lats.

Tot i que la comparativa resulti exagerada, sí que, d’entrada, permet adonar-nos que els treballadors d’aleshores, malgrat les jornades de 12 hores i la manca de drets laborals bàsics, tenien, per exemple, capacitat per poder estalviar i que van veure millorada la dura vida del camp. És cert, però, que gran part del sou retornava a les butxaques dels amos. Aquesta era una característica de les colònies tèxtils on hi havia de tot. En aquest cas, fins i tot, guarderia per facilitar que les mares s’incorporessin de seguida a la fàbrica.

Cal Vidal i el Vapor Buxeda de Sabadell són els únics museus de Catalunya on podem admirar les màquines de vapor que subministraven electricitat a la fàbrica. En el cas d’aquesta colònia, amb la particularitat que també disposava d’energia hidràulica aportada pel riu Llobregat.

Quan visites aquest museu del Berguedà penses en la difusió del nostre passat industrial i amb com està sent de difícil donar a conèixer molt més els vestigis que tenim a la ciutat. De fet, fa pocs dies ho vèiem al reportatge publicat al Diari sobre l’estat d’alguns dels nostres edificis protegits. La situació no convida a ser gaire optimistes. Sabem els pocs recursos que el país en general destina a aquests equipaments, però cal ser més diligents per poder rendibilitzar el poc patrimoni que ens queda. Si cal, que ho preguntin als de Cal Vidal, que en 25 anys han aconseguit atraure visitants que han aportat ingressos per reinvertir-los en la difusió del patrimoni industrial.

Publicitat
Comentaris
To Top