[Per Josep Mercadé, periodista]
La pandèmia de la Covid va deixar clar que retallades i manca de previsió amb els serveis assistencials poden tenir unes greus conseqüències. Des de Catalunya podem mirar les mobilitzacions a Madrid en defensa de la sanitat pública en clau política. Aquesta visió, per més que ens pugui motivar que a la presidenta d’aquella comunitat li toquin les crestes, no és l’única. La realitat és que tenim un problema amb la falta de professionals de la sanitat.
La setmana passada, la Plataforma en defensa de la Pediatria del Vallès va portar al Parlament la seva demanda que cada centre d’assistència primària tingui el seu pediatre. La reclamació, però, va més enllà, ja que en realitat el que s’està demanant és més inversió en sanitat pública. I això supera els límits d’una comunitat autònoma.
Mentre ens perdem en el debat sobre el tipus d’independència que hauria de tenir Catalunya a partir del trencament de la coalició de govern, i les respostes i crítiques a l’acord sobre la supressió del delicte de sedició, el temps corre en contra. I tot el que fa referència als serveis assistencials a les persones és més urgent que mai.
De la pandèmia hem passat a la crisi de la guerra a Ucraïna i a una inflació desbocada. Novament, ha pillat els governs sense previsió. L’experiència del 2008 amb l’esclat de la bombolla immobiliària tampoc va servir per estar preparats i en disposició de poder atendre millor les necessitats de molta gent que entra en situació de pobresa.
Aquests dies estem veient la crida que fan les entitats del tercer sector que no poden fer front a les demandes que els arriben, ja que es troben amb uns recursos molt minvats per les retallades i amb l’increment de preus dels serveis. De nou, ens trobem en aquesta manca de previsió gairebé crònica.
Això és el que també ha passat amb els professionals de la sanitat. Des de fa anys sabem que la generació del baby boom, en arribar a aquesta dècada, es començarien a jubilar, de cop, uns sis mil metges i metgesses que els anys vuitanta van omplir de gom a gom les facultats de Medicina de tot Espanya. Quan el problema arriba ara ja no sabem què fer. La llàstima és que un metge necessita molts anys per formar-se, gairebé deu en el millor dels casos. Per tant, ja cal que anem pensant en sèries de metges com les dels anys vuitanta que tantes vocacions sanitàries van despertar entre els joves.
