“Si em perdo, que em busquin a Andalusia o a Cuba”, deia en una carta que Federico García Lorca va enviar a la seva mare. Un parèntesi vital de dotze setmanes a Cuba és un dels misteris de la vida del reconegut poeta i dramaturg; i també l’ham que ha enganxat el periodista Víctor Amela a escriure la novel·la Si yo me pierdo. Un viatge a Cuba per resseguir les passes que va fer Lorca, 90 anys després.
L’entrevista
És el teu segon llibre sobre Lorca. Quina relació hi tens?
Quan jo era nen el meu avi em va dir una nit: “Jo podria haver salvat Lorca”. És el títol de la meva novel·la anterior, fa quatre anys. Ell va morir, i jo no vaig saber quina història hi havia amagada darrere aquella frase tan potent. Tot el que vaig trobar i descobrir ho vaig plasmar en un llibre.
Què va motivar aquesta segona part?
Després de publicar la primera novel·la, diverses persones m’explicaven coses de Lorca. N’hi ha una que em va dir: “Tu saps que Lorca a Cuba és una llegenda, és com un heroi?”. Vaig llegir tot el que hi havia sobre la seva estada a Cuba. Són 98 dies dels quals pràcticament no se sap res. Ajuntant peces vaig entendre per què Lorca va fer parada a Cuba, i no va tornar directament a Espanya des de Nova York. Una aturada que havia de ser d’una setmana i que va acabar durant tres mesos. Per què? Què va viure allà? Aquest és el motor d’aquesta novel·la. Jo no podia escriure ni una línia sense trepitjar els llocs que ell va trepitjar.
Amela es va trobar el mateix que Lorca a Cuba?
Ell hi va anar l’any 30. Cuba era independent. Exportava sucre, tabac… Importava fustes precioses, làmpades d’aranya. Era un país molt desigual, però riquíssim. Quan hi vaig anar jo, em vaig trobar una Cuba que havia estat 60 anys de revolució.
Vas emprendre el viatge en plena pandèmia.
No vaig poder anar-hi l’estiu del 2020 perquè van tancar aeroports. Però el desembre van obrir-los. Tenia una necessitat imperiosa d’escriure aquest llibre, i me n’hi vaig anar. Em vaig trobar un país confinat per la covid. El Floridita, tancat; La Bodeguita del Medio, tancat; La Tropicana, tancada. Vaig perseguir el fantasma de Lorca en una Cuba que és l’espectre del que era als anys trenta. Tot té una lògica poètica. Que fos una Cuba tan congelada em va permetre no perdre’m on ell es va perdre. Buscar el seu vestigi, el seu testimonis, les seves paraules.
El llibre és el recorregut de Lorca, l’experiència d’Amela o una guia de viatge?
Les tres coses alhora. Capítols alterns de les historietes de Lorca i de l’experiència de Víctor Amela. El lector entra en dues vivències paral·leles vistes amb 90 anys de diferència.
Encara estiraràs el fil?
No, ja està. La meva primera novel·la explica la part fosca, tràgica, dramàtica, el pou negre del seu assassinat. Sempre que parlem de Lorca pensem en aquella sang, i a mi em sap greu, perquè Lorca era pura vida. Era vitalista, joiós; era un grandíssim vividor. En aquesta nova novel·la compenso l’anterior: tot és color, tot és música, tot és joia. Ara ja he fet el Lorca fosc i el Lorca lluminós. Ja he complert la missió.
He de preguntar-te també per ‘La Contra’… i la seva fórmula de l’èxit?
Triar persones que no encaixarien a cap altra secció del diari, però que tenen una història per explicar. Els dic: “Bon dia, tens una pàgina per a tu sol!”. A partir d’aquí, la clau és fer-ho com un conte interessant. És igual que aquesta persona no sigui premi Nobel, el que conta és que tots tenim una història, tots venim d’un lloc i va cap a un altre. Escoltar i fer preguntes breus. Ritme, perquè l’autor hi llegeixi fins al final.
D’on surten tants perfils i tan variats?
Tenim molta sort. Vam començar fa 25 anys. Jo pensava que duraríem un any. Al principi buscàvem perfils, però va arribar un punt que ens buscaven ells a nosaltres. Ara, analitzem bé les propostes que ens arriben i triem. El criteri és l’olfacte.
