Per Ricard Perich Duran, director tècnic de Vimusa
Alabama Extension Drought, 2016 (CC by SA).
Aquests dies es parla en els mitjans de comunicació de les conclusions del COP 27 i del període de sequera en què ens trobem, amb les corresponents restriccions d’aigua per al reg agrícola, els usos ramaders, els industrials i els recreatius. Els dos temes estan vinculats, ens afecten d’una manera directa i ens interpel·len a pensar, una vegada més, en les conseqüències del canvi climàtic, com hi hem de reaccionar i què podem fer a nivell local.
COP 27
Per fer front al canvi climàtic i les seves conseqüències cal adoptar mesures de mitigació, entesa com la intervenció antropogènica per reduir les fonts d’emissió o millorar els embornals de gasos d’efecte hivernacle, i mesures d’adaptació per reduir els efectes que aquest fenomen està produint en el clima, els ecosistemes i la humanitat en el seu conjunt.
Sabem com de difícil és gestionar una trobada de petit format, imaginem milers de representants de més de 190 països amb trobades sectorials intentant posar-se d’acord. Cada grup de treball de cada país representa una gran diversitat d’interessos amb les seves problemàtiques i diferents sensibilitats. Arribaran a consensuar necessitats i objectius en termes de paràmetres científics o demostrables. El problema s’esdevindrà quan es plantegi la necessitat d’afectar els interessos econòmics, amb les repercussions socials, de supervivència i de mirada a curt termini que pot representar per a molts països.
Si per mitigar les conseqüències del canvi climàtic necessitem que baixin les emissions de CO2, cal abandonar els combustibles fòssils. Els que depenen del petroli i de les energies fòssils difícilment voldran o podran adaptar-se a les restriccions que caldria adoptar de manera dràstica i urgent; per tant, ofereixen una resistència que no s’ha pogut superar. La COP 27 s’ha tancat sense cap acord per al seu abandonament; els productors de petroli s’hi han oposat. Seguim amb moltes paraules però encara immersos en un procés d’increment de les emissions a nivell global i ni tan sols hi ha acord per començar a disminuir-les ni per arribar al pic d’emissions el 2025. Decebedor.
D’altra banda, es van demanar «més esforços» per limitar l’escalfament global per sota dels 1,5 oC (d’augment de la temperatura respecte dels nivells preindustrials) tot i que un increment més accentuat, que sembla inevitable, pot ser catastròfic en molts llocs del planeta. Parlar de limitar la temperatura global sense concretar els mitjans per fer-ho és una entelèquia teòrica, és un desig, és un objectiu probablement insuficient, és una manera poc rigorosa de tirar endavant.
És evident que aquest objectiu només es podria assolir dissenyant un pla molt ambiciós de reducció de les emissions, i això passa inexorablement per la ja comentada reducció de la utilització de combustibles fòssils. Es va reconèixer almenys que per fer-ho cal reduir un 43% les emissions globals el 2030 respecte al 2019.
Respecte a l’adaptació, van donar llum verda a un acord que inclou la demanda històrica d’un fons per a «pèrdues i danys» a fi d’ajudar els països pobres que ja pateixen la crisi climàtica amb diners dels estats que han contribuït més a desencadenar-la. Esperem que es desenvolupi i pugui ser efectiu a curt termini.
Aquestes conferències i la diplomàcia internacional haurien de generar un pla global de desconnexió dels hidrocarburs i de canvi del model de consum energètic. La descarbonatació ha de ser un canvi real i profund del sistema econòmic dominant.
L’AIGUA
La falta d’aigua és un problema endèmic a Catalunya i a altres zones de la conca mediterrània. El règim de pluges és irregular i insuficient, i la capacitat d’emmagatzematge dels nostres embassaments és en general inferior al volum d’aigua requerida. Quan entrem en un període perllongat de manca de pluges com l’actual, queden reduïdes les reserves, tot el sistema entra en crisi i s’han d’adoptar mesures com les restriccions en els usos.
El canvi climàtic està afectant a nivell global el règim de pluges, i les decisions globals sobre la reducció del CO2 no avancen, no podem esperar millores a curt termini. La manca d’aigua no l’hem d’entendre com un càstig diví amb el qual no podem fer res. El que hem de fer és adaptar-nos a aquesta nova realitat.
Ens cal optimitzar la demanda d’aigua, reduint-ne el consum i racionalitzant i optimitzant la xarxes i les seves pèrdues.
Per tenir qualitat i seguretat en el subministrament, sense dependre exclusivament del règim de pluges, també ens cal disposar de més aigua i això només es pot fer a través de depuradores, recuperant i reutilitzant les aigües utilitzades, i també a través de dessalinitzadores, que ens permeten obtenir aigua d’una manera massiva del mar. Tant un procés com l’altre requereixen grans quantitats d’energia.
L’ENERGIA
I això ens porta, una vegada més, a tancar el cercle, entenent que per adaptar-nos als canvis cal disposar d’energia i que aquesta energia no es pot obtenir novament a través de la compra de combustibles fòssils, agreujant el canvi climàtic, sinó que ha de ser produïda a casa i de forma extensiva i renovable.
Davant la situació actual de manca d’acords globals, què podem fer a nivell local quan la nostra incidència en la mitigació només en representa una petita part? Doncs hem de fer els deures igualment, desconnectant-nos dels combustibles fòssils, hem de seguir treballant per aconseguir la màxima sobirania energètica, la qual ens permetria també tenir més seguretat en l’ús de l’aigua i obtenir a la vegada més sobirania i seguretat alimentària.
Per a nosaltres la dependència dels combustibles fòssils no és una necessitat ineludible per a la supervivència econòmica del país, ans el contrari, és una despesa contínua que ens empobreix i ens crea a més una dependència geopolítica massa important i d’alt risc. Per tant, hem de ser molt més incisius en la producció pròpia de recursos energètics.
Paral·lelament, és evident que necessitem desactivar progressivament tots els sistemes que actualment encara funcionen a partir de combustibles fòssils (el que s’ha fet durant el segle XX). Desactivar-los vol dir anar canviant els sistemes de transformació energètica al transport, a la indústria, als edificis, etcètera, per sistemes adaptats a la disposició d’energies renovables, és a dir, elèctrics i distribuïts en xarxes equilibrades entre producció i necessitats de consum. Aquesta transformació, lògicament, no es fa en dos dies ni en un any, necessita un mitjà termini, però cal posar-s’hi immediatament i amb molta ambició.
La producció energètica renovable ha de ser intensiva i extensiva; per aconseguir-ho caldrà elaborar un pla de país i això s’ha de fer des d’una política territorial rigorosa i ambiciosa, on es reparteixin les càrregues sobre els diferents territoris de manera racional i consensuada, fugint de les controvèrsies actuals sobre impactes locals no desitjats basats moltes vegades en la casuística interessada i aleatòria de les iniciatives privades que el que estan fent és alentir i aturar el procés.
Imatge de Ricard Perich i Duran.
Les persones, i per tant els grups socials, responem habitualment amb grans dosis d’inèrcia davant els canvis. Respectem les coses que estimem procurant mantenir-les tal com són i com pensem que han funcionat o poden seguir funcionant. Per això és tan important el consens entre els diferents interessos i necessitats dels diferents grups socials i àrees territorials per posar-se de debò a executar els canvis que el país necessita en termes de generació d’energia renovable. També en el seu moment van tenir gran impacte sobre el territori la instal·lació de xarxes elèctriques i la construcció de grans embassaments que ara són la base de la disposició de l’energia elèctrica i l’aigua que utilitzem.
I on s’han de posar aquestes instal·lacions necessàries d’energies renovables? A tot arreu, però amb una anàlisi d’impactes que tingui en compte tots els aspectes que puguin produir perjudicis sobre el territori, els ecosistemes i les persones, amb prioritat per les zones que ja estan «antropomorfitzades»: les zones urbanes, les cobertes dels edificis i de les zones industrials, els territoris ja ocupats per la xarxes de mobilitat (es podrien fer grans cobertes fotovoltaiques sobre la autopistes i les xarxes ferroviàries) i també en territoris erms, encara que siguin distants, però que mai afectin les zones de producció agrícola i per tant de supervivència i sobirania alimentària.
BLAU MÉS GROC, VERD
Aquesta és una metàfora cromàtica que albira l’esperança en un futur on encara tenim molt per fer i molt per preservar: la sobirania energètica, la de disposició d’aigua i l’alimentària per a tothom.
Aquí, i a tot arreu, amb el blau de l’aigua del mar i el groc de l’energia del sol podem obtenir el verd dels camps.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
