[Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Aquests dies s’ha parlat molt de l’acomiadament artístic dels escenaris de Joan Manuel Serrat. I sobretot s’ha posat l’accent en unes paraules finals. Crec que cal posar a Serrat en el cotext del país. Era fill d’una família de classe treballadora, el seu pare havia militat a la CNT i la seva mare era de Belchite. Amb beques, va acabar els estudis de pèrit agrícola. Però amb només 22-23 anys debuta i escriu cançons memorables com Una guitarra, Ella em deixà, El drapaire, Ara que tinc vint anys, Sota un cirerer florit i amb 25 anys escriu Paraules d’amor i Cançó de matinada. Un autèntic geni!
Què significa Serrat? Serrat té un cert paral·lelisme amb Josep Anselm Clavé. Clavé després de 1714 recupera les cançons en català però ho fa amb unes lletres que parlen de les noies de la industria tèxtil, dels treballadors industrials, dels pagesos, etc. Són en català i parlen de la gent del poble. Aconsegueix Clavé un èxit memorable. El mateix passa amb Serrat, fa cançons en català però que parlen de la gent del poble, de la gent treballadora i anònima. Hi ha un sentiment de classe, com Raimon. “Qui perd els orígens perd la identitat”, no és una frase que apel·la a la catalanitat, sinó al sentiment de classe. La nova cançó és de fet una nova renaixença, però que a pesar dels seus iniciadors, s’empelta ràpidament de valors d’esquerra antifranquista amb Serrat, Raimon Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Teresa Rebull o Francesc Pi de la Serra.
A mitjans dels anys vuitanta del segle passat, jo era membre del Club d’Opinió Emprius, un club tarradellista republicà i catalanista hereu de les famílies de l’exili del coll de Lli i del Casal Català de París que organitzava les Edicions Catalanes de París o els recitals a l’Olímpia. El liderava en Romà Planas. Un cop a Barcelona organitzava el dia 15 d’octubre de cada any una ofrena floral a la tomba Companys. En aquells dies només hi anaven els d’ERC, alguna organització de resistents antifeixistes i el Club d’Opinió Emprius. No hi havia ofrenes institucionals de l’Ajuntament de Barcelona ni del Govern de la Generalitat de Catalunya. Sorprenent, vist ara, però era així. Companys i la República feien molta por. Doncs bé el Club Emprius demanava cada any a alguna persona coneguda que fes l’ofrena floral, en aquest cas una corona. Un d’aquests anys la vam fer Serrat i qui firma aquest article. La presència de Serrat assegurava una petita nota en un recó d’algun diari català. Venim d’on venim. La memòria és curta.
Serrat, un noi senzill del Poble Sec, és segurament el català que ha fet cantar en la nostra llengua a més gent al món. Una Catalunya sense Serrat no seria la que és. Un nano del Poble Sec ha esdevingut un gegant de Catalunya. La república catalana independent sempre estarà en deute amb ell, encara que segurament ni ell, ni molts independentistes ho entenguin.
