[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Vaig assistir a una conferència al Casal Pere Quart organitzada per l’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes i magistralment explicada per Eduard Jimenez, un dels millors economistes i sociòlegs catalans. Sabadellenc d’adopció. Ser d’aquesta categoria et fa molt més sabadellenc, ja que té més mèrit que ser sabadellenc perquè has nascut a Sabadell sense que ningú t’ho preguntés. La conferència va ser sensacional, van passar moltes dades pels nostres ulls, organitzades amb molt capteniment i molta intenció. Vas descobrint tot un món que en realitat és el teu, en aquest cas el Vallès, però en el qual normalment els arbres no et deixen veure el bosc.
Treballar amb dades serveix per fer diagnòstics i ja diuen els metges que un bon diagnòstic és la meitat del remei. En el cas dels problemes socials, passa el mateix. Els problemes socials vistos de prop a voltes no et deixen veure l’essencial, que, com deia Antoine de Saint-Exupéry, és invisible als ulls. Jimenez, en una gran lliçó, ens va fer aparèixer la realitat viva d’una gran comarca en constant evolució. Em va sorprendre les proporcions d’habitants i d’activitat econòmica que té el Vallès en relació amb Barcelona, no n’era conscient. I el que també hom pensa és que potser hi hauria d’haver una autoritat vallesana que dialogués de tu a tu amb l’autoritat de Barcelona. Cal més autoestima vallesana. I replantejar la governació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Una institució a hores d’ara surrealista que s’acaba en un carrer entre Barberà i Sabadell.
Hi va haver un molt bon debat amb intervencions molt qualificades. Per exemple, una persona va explicar la gran diferència de la crisi del 2007 amb la de la covid. S’ha destruït molt menys teixit industrial gràcies a la intervenció dels governs. Els neoliberals volen conduir-nos a la misèria, però fins i tot al món industrial. El 2007-08-09 es van fer farts de dir que el problema era l’Estat i la mortalitat d’empreses va ser brutal. En aquesta ocasió, en canvi, la intervenció pública les ha salvades.
Hi va haver una certa enyorança sobre la Manchester catalana, com s’anomenava Sabadell. Tampoc ens passem. Mai tanta gent havia viscut tan bé a Sabadell en tota la seva història tot i les enormes mancances d’avui. No envejo una ciutat on la majoria d’obrers treballaven 12 hores diàries de dilluns a dissabte inclòs. Alguns es quedaven a dormir a les fàbriques. Hi treballaven nens i nenes des dels set anys. Alguns nens anaven bé quan hi havia un problema amb les selfactines perquè sense aturar-les els nens ho arreglaven, això sí, si no quedaven esclafats i morts a l’acte. No enyoro res d’una ciutat on quan els obrers protestaven s’hi enviava la Guàrdia Civil que els torturava o l’exèrcit que els matava a desenes. Vaig trobar-hi a faltar l’assistència de polítics, ja que aquestes dades no les saben. En fi, a vegades estudiant la ciutat veiem com el mínim és universal i que quasi sempre la nostàlgia és inventada.
