[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Es fa difícil no entrar en les polèmiques polítiques que han acaparat portades, articles d’opinió i comentaris de tota mena els darrers dies i setmanes. La necessitat o no de retocar alguns aspectes de la Llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual –mediàticament coneguda com la llei del només sí és sí– ha monopolitzat el debat polític als mitjans de comunicació des de fa temps. Només els articles o posicionaments aclaridors de penalistes i processalistes han moderat, en part, l’encesa batalla política dins el Govern i entre aquest i la resta de formacions polítiques. Però no sembla que la confrontació s’hagi acabat. Persisteixen uns en la necessitat de retocar els “efectes indesitjats” de la norma (la modificació a la baixa d’algunes condemnes), i els altres en l’atribució de retrocessos en la pretesa modificació de la llei i la construcció artificiosa de posicions inamovibles, com si els primers volguessin pervertir l’objectiu i continguts de la mencionada llei (la definició del “consentiment”). Una controvèrsia vestida de polèmica jurídica que només la política pot superar.
En els darrers dies, una nova polèmica a compte de la resolució del Tribunal Suprem sobre l’aplicació dels canvis introduïts en el Codi Penal eliminant el delicte de sedició i modificant els tipus penals de la malversació s’ha incorporat al debat mediàtic, sobretot als mitjans catalans. Novament, ens trobem davant d’una polèmica essencialment política, aprofitada per a la confrontació entre totes les parts, que s’ha bastit sobre interpretacions i controvèrsies jurídiques.
Com ens ha recordat en un article recent (publicat en el darrer número de la revista Política & Prosa) el professor Enric Fossas, les reflexions de l’eminent historiador, jurista i exmagistrat del Tribunal Suprem Britànic Jonathan Sumption sobre les concepcions i confusions del dret, defensen l’eficàcia més gran del procés polític a l’hora de resoldre els conflictes i millorar la societat. El dret pot resoldre controvèrsies pacíficament, però és a través de la política, de l’activitat política, com millor es poden resoldre les complexitats de la vida pública, ja que és la política democràtica la que fa possible la convivència de persones amb opinions i interessos contraposats. És millor, afirma Sumption, que siguin els representants polítics elegits els qui adoptin les decisions públiques de les quals hauran de respondre, i no els jutges que no han estat elegits i són inamovibles.
En resum, al dret el que li pertoca com a emanació de les decisions polítiques, i a la política buscar i trobar la resolució dels conflictes que la convivència social pugui plantejar. I per això cal que no es confonguin els plànols. La tan criticada judicialització de la política sempre comporta un estancament dels conflictes, quan aquests tenen arrel política. En els dos casos citats a l’inici no sembla que el dret tingui gaire més a afegir a la decisió política. Però cal recordar que sense dret i sense política, la societat acaba convertida en la jungla on impera sempre la llei del més fort.
I per això també convé que preservem les institucions democràtiques que suporten l’entramat jurídic i polític de la societat actual. Només cal veure l’embat que les forces d’orientació autoritària i populista estan portant contra els fonaments institucionals de l’Estat democràtic, per comprendre la necessitat de defensar aquestes institucions. L’Estat modern, i especialment la seva versió més actual, s’ha estructurat institucionalment i democràticament, amb òrgans centrals configurats constitucionalment (parlaments, governs, tribunals, ajuntaments) i amb entitats i activitats que han fonamentat la societat (educatives, culturals, socials, sanitàries, científiques, partidàries…). Totes aquestes institucions tenen el seu rol en la societat democràtica actual, i per això cal respectar-les i cuidar-les. El dret, la política, les institucions polítiques i socials són l’argamassa que trava l’Estat i la societat moderna actual.
