[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Vivim en una ciutat en què si féssim una enquesta, el 99% es declararia ecologista, amb unes petites excepcions, com són les persones que defensen interessos corporatius que actuen com si no tinguessin responsabilitat social. Bé, tothom és ecologista. En realitat, és un equívoc. Es parteix de la vella doble moral catòlica, predico una cosa però en faig una altra. Almenys, abans els catòlics s’havien de confessar, ara ni això.
La setmana passada vaig publicar un article en què reclamava tancar la Gran Via als cotxes. Se m’ha acusat a les xarxes d’escriure poesia, de no donar alternatives, de ser mala persona, etc. Soc sabadellenc, no tinc cotxe, estic arribant a l’edat de la jubilació i he fet fins ara una vida gens monòtona, i amb una vida laboral quasi sempre fora de la ciutat. No sé si això és fer poesia. El que és segur és que he caminat força, he agafat milers d’autobusos i milers de trens. I encara el Basté no m‘ha posat a la secció de l’obituari.
Diumenge passat es va celebrar una de les més grans manifestacions a la ciutat –no relacionades amb el procés– i segurament una de les més grans manifestacions ecologistes de la història de la ciutat. Quin significat té aquesta manifestació? Com s’ha d’interpretar? Doncs que encara hi ha gent que no vol deixar una ciutat contaminada i contaminant als fills i als nets. Fa anys es deia que era impossible regenerar el Ripoll i convertir-lo en una zona verda. De fet, el primer que ho va dir a Sabadell va ser Tierno Galván “algun dia en el Ripoll habrá peces”. A molta gent li va semblar una gran extravagància.
El mateix tipus de gent que no es poden imaginar que el que queda de terme municipal no urbanitzat no es malmeti més. La generació que ara se’n va va haver d’arreglar els disbarats de la generació anterior, va invertir el que no està escrit al Ripoll, va haver de refer quasi tots els pisos dels anys cinquanta i seixanta amb aluminosi i patologies degudes a la mala construcció d’habitatges derivats de la corrupció i arreglar totes les externalitats dels que havien fet fortunes aprofitant-se de la dictadura.
Cal que no deixem una ciutat amb molts nyaps. Si no, les generacions futures s’hauran de gastar unes quantitats indecents per arreglar-la. Quin llegat! No m’entra al cap la idea que hi ha quantitats ingents de diners per fer més autopistes i, en canvi, no hi ha 40 milions per portar el tren a Castellar. I potser continuar-lo a Sentmenat i Caldes. Fa cent anys ja es proposava. En fi, voler deixar un món millor als catalans del futur implica replantejar-se quina mena d’actuacions fem avui. Si no ho pensem, en un futur pròxim hi haurà una Greta Thunberg sabadellenca que us dirà: i vosaltres per què m’heu deixat una ciutat contaminada, una ciutat amb al·lèrgies infantils, una ciutat amb tant de soroll, una ciutat de merda? Egoistes!
