El batlle Marcet li va dir a Franco que a Espanya hi havia dues vares de mesurar, una per als catalans i una altra per a la resta d’espanyols. Aquesta gosadia se la va permetre al redactat d’una carta que li va enviar el mes de desembre del 1956 en què presentava vint-i-tres reivindicacions, tres de les quals feien referència als combustibles i sistemes d’energia, com el carbó, el petroli i l’energia elèctrica.
Pel que feia al carbó, li recriminava que les antracites del nord es cotitzaven a Catalunya un 50% més cares que a la resta del país, per forçar el consum de lignits, de poques calories i baixa qualitat.
Afegia que l’ús de petroli per a cuines domèstiques, molt estès aleshores, era una autèntica calamitat popular; les cues eren constants, i d’hores, per adquirir-lo, i aquella era una de les fonts més positives de mal humor i derrotisme.
I pel que feia a l’energia elèctrica, denunciava que la nostra era sempre la zona més castigada per les restriccions; que en tornar-hi s’havia començat per Catalunya i els talls eren molt més intensos que en altres llocs, per exemple Madrid, on es tenia l’atenció que aquí es desconeixia, de donar corrent al migdia perquè funcionessin els ascensors. Els catalans n’havien de prescindir.
Era una època en què la font d’energia de les calderes de vapor era la combustió de carbó. Més endavant es va utilitzar el fuel-oil i després el gas-oil, abans de l’arribada del gas natural, que es va començar a popularitzar a inicis dels anys setanta del segle XX.
Aquell carbó que durant cent vint anys va alimentar la fogaina de les calderes de vapor tenia una potència calorífica d’entre 6.000 i 8.000 quilocalories per quilogram de combustible i un cop cremat desprenia un volum de fums d’entre 31 i 34 m3 per quilogram de combustible. Aquestes xifres, traslladades a un generador de vapor d’una producció, per exemple, de 1.000 quilograms de vapor per hora, equivalien, en funció de la qualitat del carbó –lignit, hulla o antracita–, a un consum d’entre 90 i 115 quilograms de carbó per hora i de 2.800 o 3.500 m3 per hora de fums de combustió a 250ºC de temperatura, que la xemeneia corresponent havia de poder evacuar a l’exterior.
Calderes de vapor amb alimentadors de carbó, i fragment d’un catàleg de cremadors de la marca SEDRA
L’ancestral i primitiu sistema de carregar el carbó amb una pala va ser substituït amb el temps per alimentadors que perfeccionaven el servei i milloraven la regulació de la caldera. Alhora, no era tan carregós per al personal. Però el rendiment depenia tant de la potència calorífica del combustible, millor amb antracita que no pas amb lignit, com del tipus de combustió, i en aquest cas, cremant al damunt d’un engraellat, el rendiment era més que millorable.
A més, l’obligació d’utilitzar carbons de baix poder calorífic per causa de l’elevat preu de les antracites convertia en una necessitat tant tècnica com econòmica el fet de trobar una millora del rendiment. A Sabadell es va trobar una solució. Una bona solució. De fet, Sabadell sempre ha estat posat com a exemple a l’hora de parlar de reconversió i adaptació a les condicions econòmiques i socials de les diferents èpoques.
Una empresa sabadellenca va iniciar la construcció de cremadors de combustible polvoritzat pel fet que es disposava a Espanya de grans quantitats de carbons que es consideraven de mediocre qualitat per no ser aptes per cremar sobre engraellats, els quals polvoritzats donaven un rendiment altament satisfactori.
Calderes de vapor amb alimentadors de carbó, i fragment d’un catàleg de cremadors de la marca SEDRA
La firma sabadellenca Construccions Mecàniques SEDRA va ser creada el 1944 com a continuació de la societat Casas y Corrons, i els seus fundadors van ser el senyor Fidel Casas i el seu nebot Josep Corrons Casas. Tenia el taller al carrer de Domingo Borrás, 76, i l’oficina tècnica era a Barcelona, al carrer de Mallorca, 101. Es dedicava a la construcció de reguladors automàtics de combustió, centrals per cremar combustibles polvoritzats aplicables a tota mena de forns industrials i calderes de vapor. També fabricava ventiladors centrífugs, assecadors industrials, reguladors i altres tipus de maquinària per a calderes de vapor.
Entre les patents d’invenció registrades a Espanya i a l’estranger de Josep Corrons Casas, que explotava la firma, destacaven com a més beneficioses per a l’economia nacional les referents als generadors de combustible polvoritzat esmentats, i l’empresa havia presentat a Espanya models totalment nous en la seva concepció, sistema i realització, que van resoldre els principals problemes plantejats per aquella classe d’aparells, oferint solucions completament originals. Així, els cremadors construïts per l’empresa eren de tipus divergent cònic-circular, amb la qual cosa s’obtenia una repartició homogènia de la calor a tota la llar, assegurant així una durada normal de les parets refractàries.
Hi havia en funcionament a Espanya moltes centrals i cremadors de la firma, els quals donaven plena satisfacció als industrials que els utilitzaven. SEDRA prestava així valuosos serveis a l’economia nacional, la qual va trobar una nova font d’energia barata mitjançant l’aprofitament de combustibles espanyols, de rendiment escàs amb els antics sistemes, però que polvoritzats i racionalment utilitzats en els esmentats aparells tenien un rendiment de calories superior inclusivament al dels combustibles de primera qualitat.
