El pròxim 3 d’agost, farà deu anys que Xavi Vallès (Sabadell, 1979) es va retirar del waterpolo del màxim nivell. Aquell dia, en el marc del Mundial de Barcelona 2013, i davant 4.000 persones a la piscina Bernat Picornell, el sabadellenc posava la cirereta a una trajectòria a l’abast de molt pocs. El camí fins a l’elit no va ser fàcil i només “amb sacrifici i molt esforç” va poder aconseguir nombrosos èxits defensant els colors del Club Natació Sabadell, l’Atlètic-Barceloneta i la selecció espanyola: “A casa sempre em deien que el més important eren els estudis, perquè un cop s’acabés no podia anar trucant portes dient que era esportista i prou. M’havia de formar, encara que això m’impliqués renunciar a un lleure, als hobbies d’un jove el cap de setmana. Sense els consells i el fet que em fessin tocar de peus a terra, no hauria fet res”, assegura.
L’ajuda a casa dels Vallès-Trias va jugar-hi un paper decisiu, però també, salvant les distàncies, la rivalitat entre els Chicago Bulls i els Detroits Pistons, a l’inici de la dècada dels noranta, amb un Michael Jordan que acabaria guanyant sis anells: “Vaig viure amb molt interès aquella època. Veure com un jugador torna de la manera que ho va fer, amb uns objectius a complir, et fan pensar”.
Els seus inicis van ser a la que considera casa seva, el Club Natació Sabadell, aquell amb qui ha viscut (i viu) una història recíproca “m’ho ha donat tot i jo els hi he donat tot”, guanyant diversos campionats d’Espanya de categories inferiors, una copa del Rei molt especial, amb només disset anys, l’any 1997, i dues Supercopes: “És un record inoblidable. L’entitat va fer un gran esforç per desplaçar aficionats a Madrid amb autocar”, recorda amb nostàlgia. Abans de deixar l’entitat centenària, Xavi Vallès marcaria el primer gol a les noves instal·lacions del centre Can Llong, en un CN Sabadell – CN Martiánez (12-5), on el Club acabaria perdent la copa del Rei davant el CN Barcelona.
“Sense la figura del boia no hi ha atac”
Les qualitats del boia sabadellenc van despertar l’interès de l’Atlètic-Barceloneta, el club més llorejat del waterpolo estatal, per iniciar una nova etapa i poder complir “reptes personals i professionals”. Amb ell a l’aigua, el conjunt mariner guanyaria set lligues espanyoles, vuit Supercopes i cinc copes del Rei. “He tingut la sort de poder jugar amb dos clubs molt importants, amb molta solera i tradició”.
Amb la selecció espanyola, Vallès viuria l’experiència de dos JJOO, Pequín i Londres, diversos campionats del món i un europeu, entre altres competicions internacionals, guanyant diverses medalles. Amb el combinat nacional, l’any 2006, a Budapest, es guanyaria el sobrenom de carnisser: “Vaig tenir un parell d’incidents a les semifinals, davant Hongria, i en el partit pel tercer i quart lloc amb Croàcia, amb Damir Buric. Em van cosir les dues vegades, però vaig tornar a l’aigua i vam guanyar la medalla de bronze”, explica, mentre amb un somriure afegeix: “Em van dir: venga, carnicero, al agua”. Tal com reconeix, per ser boia “cal ser d’una pasta especial i has d’assumir que no sempre estaràs a la llista de golejadors, però sense la figura del boia no hi ha atac”, qui avui en dia és l’únic waterpolista format al planter del Club Natació Sabadell que ha participat en dues olimpíades.
Ara, en l’actualitat, encara continua vinculat al waterpolo fent d’analista tècnic, on comparteix amb els teleespectadors la seva experiència viscuda durant diverses dècades, tenint ben present que “tot i ser una oportunitat molt bonica per explicar el què està passant, al darrere hi ha molta gent escoltant-te. Has de realçar les coses positives i minimitzar les no tan bones”, recorda.
Ha vist centenars de waterpolistes que juguen a la boia, però si n’ha de triar dos, no dubta: Igor Milanovic i Jordi Sans: “Un era invencible –Milanovic– i l’altra, tot i la seva condició física, era capaç de donar moltíssimes coses”.
