Refia’t de la teva pròpia opinió i si no te’n fies (que seria un gest d’autoconeixement molt lloable), llegeix un llibre o escolta pòdcasts o forma’t com sigui en el que sigui. Però no per pensar com la gent que llegeixes o escoltes, sinó perquè en veure com pensa l’altra gent tu et tornes més crític, suposo. O més desconfiat, precisament, no ho sé. Per això et diuen que viatgis, no? Perquè veure altres maneres de pensar i viure et fa pensar molt. I pensar sempre és bo. Gairebé sempre. Ei, i si no hi ha pasta per viatjar, cap problema, el servei de biblioteques és ben barat si no la lies i també dona per a molt.
Per tancar amb aquesta sèrie d’articles, vull defensar-me d’una justificadíssima acusació d’incoherència: “Posa en crisi la democratització de l’opinió, però, en canvi, és el primer que va publicant línies i línies gràcies a aquesta democratització i treure a passejar la pròpia subjectivitat probablement amb menys responsabilitat de la convenient.”
Aquí és on la cosa es complica, entenc. Si la meva no és ni més ni menys vàlida que qualsevol altra, per què la meva sí que es publica en paper i la resta no? Jo mai no he dit que la meva opinió sigui més legítima que cap altra, ni que el fet d’estar publicada la legitimi i, de fet, crec que és un error caure en la perspectiva jerarquitzadora de pensaments.
El que he mirat d’exposar i demostrar en aquests últims quatre textos sota el títol Democratitzar l’opinió és que jo no escric en virtut de la meva opinió, sinó que opino en virtut de la meva escriptura. Vull dir que la meva opinió no és mesurable –com cap altra, diria– en termes de valor, però el que sí que es pot mesurar en aquest sentit és una veu, una manera d’escriure i pensar que d’alguna manera parla en nom de tota una generació. No soc exemple de re. No soc representant de re. És només que tinc traça a posar per escrit les idees. És només que tinc una manera d’escriure que –i s’ha demostrat amb els pocs mesos que fa que soc aquí– permet a molta gent i molt diversa sentir-se representat, d’una manera o altra.
Així que fins aquí el metaarticulisme i torno a centrar-me a fer petites reflexions vinculades a l’actualitat en lloc de frankensteins de quatre articles amb un sol fil mirant de defensar una idea massa controvertida per fer-ho en un.
