[Manel Larrosa, arquitecta urbanista]
Cantàbria i La Rioja es van autodeterminar com a comunitat autònoma, fa quaranta anys, tot emulant el veí País Basc, que conté tres províncies forals. Aquest espai, amb Navarra, conté avui sis governs provincials directament electes, amb una població que és just la meitat de Catalunya (un parell de les quals amb poc més de 300 mil habitants) i en un espai conjunt lleugerament menor que Catalunya. Encara més, tot el País Basc cabria dins la província de Barcelona i no arriba al 40% de la seva població. En proporció, seria talment com si Catalunya disposés de dotze governs regionals directament electes, a part del govern del país. Aquesta és la qüestió.
Per contra, nosaltres hem de suportar quatre diputacions provincials, balnearis de regidors i políticament irresponsables. Avui, el tercer i el quart pressupost català corresponen a organismes indirectes, com són l’Àrea Metropolitana i la Diputació de Barcelona. Ni la diputació de Madrid ha sobreviscut, transformada en comunitat, però a Barcelona sí i defuig de ser govern regional amagant-se a ser suport de municipis, pura tecnocràcia.
Amb tot, el salt entre el pressupost de la Generalitat i el de les diputacions és enorme, res a veure amb el de les diputacions forals respecte al govern basc, o el de les comunitats com Navarra, Cantàbria i Rioja respecte a les nostres diputacions. A Catalunya, el sistema és central i desconfia de la territorialitat.
Un ordre de magnitud de mig milió d’habitants, com Navarra o Cantàbria, és la dimensió del Penedès, del Maresme, del Camp, o de Girona i amb tres-cents mil hi ha altres regions catalanes, per no citar Baix Llobregat i Vallès, que ratllen o superen el milió. El fet clau és que si trobem inapropiades aquestes comparacions, és que potser no hem entès mai el principi de subsidiarietat. La realitat és que Catalunya pesaria com dotze províncies i n’estem lluny.
S’entén que moltes províncies espanyoles no desitgin diputacions directament electes, perquè podrien entrar en competència amb la seva pròpia comunitat autònoma, com els senyals indiquen a Castella i Lleó, però la regionalització és plenament operant (de fet, confederal) al País Basc, mentre que a Catalunya és un pendent.
A Catalunya, la camisa de força de les actuals províncies actua de bloqueig antidemocràtic. Per contra, les diputacions van ser superades a la Mancomunitat de fa un segle i a la Generalitat republicana, però no a l’actual, on han estat consolidades pel TC quan es va tombar aquesta previsió de l’Estatut del 2006. Curiosament, però, no hi són a Canàries, on hi ha dues províncies sense diputacions. El TC ens ho hauria d’explicar.
Les regions de base democràtica existeixen també als dos arxipèlags, amb onze consells insulars d’elecció directa, un fet que aquí només ostenta l’Aran. Aquest és, doncs, un camí plenament legal i transitable, que no emprenem per manca d’un sòlid imaginari de país.
La regionalització de Catalunya implicaria regions amb governs electes i diputats propis al Parlament i permetria una escala de polítiques avui inexistents, o totalment centralitzades, per exemple, polítiques d’innovació RIS3, amb suport europeu, com fan les sis províncies inicialment esmentades.
En l’atzucac de l’Estatut vam renunciar a la regionalització de Catalunya, amb la idea que duplicaria administracions. El criteri és correcte només en part, perquè a Catalunya les diputacions no arriben al 4% del pressupost sumat de Generalitat i diputacions, mentre que al País Basc arriben al 45% del conjunt. És a dir, es tractaria, bàsicament, de descentralitzar la Generalitat.
El fet de ser freds respecte a una millor estructura democràtica prové del nostre substrat mental anarquista, que desconfia de tot govern i de la nostra assumpció d’un marc mental provincial. El cas és que nom de vegueria per a les regions tampoc ajuda i sona antic.
Cap de les sis províncies citades al principi, i tampoc les d’altres comunitats uniprovincials (Astúries, Madrid, Balears, Múrcia) renunciarien avui dia al seu estatus i totes elles, excepte Madrid, equivalen a regions catalanes en magnitud de població. Cap d’elles prescindirien de l’autogovern com a palanca de desenvolupament econòmic, de capacitat social, d’identitat organitzada políticament. Però nosaltres sí.
Reconèixer la complexitat del nostre país, ser majors d’edat políticament parlant, esdevindria un factor de progrés i de maduresa que no sabem encarrilar. El nostre dèficit democràtic palesa un país pobre, un país coix, de política centralitzada i paternalista, de democràcia llunyana i no propera, de manca de qualitat democràtica. I la qualitat és essencial, no és un mer adjectiu, és substancial. Dos terços dels diputats del Parlament en una sola llista formulada pel comitè central de cada partit a Barcelona ho explica prou bé. I és obvi que cap partit no mourà ni un dit per no perdre centralisme.
Durant tot el procés independentista es va refiar tot a disposar d’estat propi per tal revertir mals, tots ells assignats a l’Estat espanyol, tot ignorant sistemàticament totes les mancances pròpies, és cert que agreujades per l’estat, però sense horitzó propi. La llibertat de Catalunya com a país exigeix la pròpia claredat i el seu reforçament intern, el qual té camí: del tot obert en les aspiracions, en part en els camins administratius. Però abans de queixar-nos dels límits del com, cal definir el què, definició política de la qual som plenament sobirans, sense excuses. En aquests quaranta anys, una part de les províncies espanyoles han pres el camí basc, nosaltres el castellà, o directament el madrileny.
És per tot això que la intensificació democràtica del país esdevindria un factor disruptiu, revolucionari, de creixement i salt.
