Gerard Torres Sanmartí (1987) és pintor artístic, però confessa que es reconeix com a “obrer de l’art”. Escoltador atent, home de conversa llarga, curiós, social i popular a la ciutat, cada dos per tres algú passa pel costat de la terrassa on som i el saluda. “L’art són relacions socials. Quan expresses artísticament estàs comunicant, normalment hi ha la necessitat intrínseca de dialogar”, comentarà durant la conversa.
Des de fa 6 anys és el gestor cultural de l’Acadèmia de Belles Arts. “És fer de mediador entre l’espectador i el creador”, defineix. La feina li ha permès endinsar-se en la història de Sabadell i conèixer un fotimer d’artistes a qui admira. A mitja reflexió, de tant en tant en cita algun, entre grans pensadors. El sabadellenc sent la responsabilitat de ser una cara visible d’una de les entitats amb més història de Sabadell, nascuda el 1880.
Va fer els primers passos “a la part més salvatge de l’art”, el grafit il·legal. “Un espai de fraternitat, de compartir molt”. O potser va ser uns quants anys abans, quan era molt petit i s’entretenia dibuixant laberints i resolent-los ell mateix. Tot i que pintava amb molta traça i guanyava alguns premis infantils on es presentava, aleshores tenia al cap ser astronauta o locutor de ràdio.
El pintor Gerard Torres, al seu estudi / LLUÍS FRANCO
Li costava estudiar, però Sabrina Sampere, professora de batxillerat artístic del desaparegut Vidal i Barraquer, va donar-li ales. I així va volar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on va llicenciar-se i va cursar un màster de producció i recerca artística.
Ara es troba fent la tesi doctoral sobre “residus artístics”. No pas deixalles, sinó “tipologies com errors, accidents o descarts o empremtes, entre altres,” a què es pot atribuir valor artístic. Per exemple, una gota de pintura que cau involuntàriament a sobre la tela i esdevé part de l’obra.
Torres Sanmartí ha conegut l’art renaixentista a Florència i l’art modern a Nova York, acompanyat del seu cosí. A les dues ciutats va fer petites estades d’un mes i mig. També va passar una etapa “efusiva” a la Xina l’any 2019, gràcies a una convocatòria de la facultat per fer-hi una residència artística. Després de pagar-li un lloc on viure i un taller on treballar, la seva obra va acabar a la galeria SemiUndergroung Space, de Pequín, on continua exposada.
