[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Sempre he pensat que els meus pares són l’única prova real que tinc que confirmi que l’amor dura. Realment, és l’únic precedent en què puc confiar. L’amor de parella, puntualitzo. El seu i el d’un grapat de personatges de ficció que no són altra cosa que això, ficció. L’única demostració fefaent. La resta són divorcis, solters i, en el pitjor dels casos, gent que s’ha resignat a establir un contracte de convivència amb algú que no estima.
Són l’únic que em separa de l’escepticisme més absolut, l’únic que m’allunya de creure que ens agrada jugar a perseguir-nos, quan som nens, i fins i tot a procrear una mica en créixer, però després tot s’esvaeix i, un cop esvaït, et deixa sol amb una situació que sempre fa de mal gestionar.
L’altre dia vaig coincidir amb unes quantes parelles d’adults per un motiu que no importa gens i, observant-los, vaig pensar que potser no és que l’amor no hi sigui –en molts casos potser és això–, sinó que, precisament, han pogut superar aquella fase en què cal explicitar-lo; s’estimen des de la resistència, amor aeròbic, un amor tan potent, tan real, tan profund, que no li cal ser demostrat constantment amb gestos carrinclons, perquè es pressuposa, perquè existint ja és evident.
I aquí m’ho vaig haver de replantejar tot, és clar. L’amor dels adults és (deu ser), per molt que pugui costar de percebre, alguns cops. I és, precisament, adult. Passa de la pulsió infantiloide d’haver de fer-se notar, d’haver de manifestar-se en tot i per tot. I si fins ara només se’m feia evident el dels meus pares, devia ser perquè convisc amb aquesta evidència, perquè soc part d’aquesta no-manifestació tan manifesta.
L’amor és a tot arreu i, quan no es diu, quan no s’ensenya, és només quan no fa cap falta que es vegi ni s’ensenyi perquè el receptor ja sap perfectament que aquell mar és per a ell. Els anglesos diuen que silence is loud i probablement, en aquest punt concret i com a excepció, tenen raó. La no-mostra d’amor pot ser que sigui, en aquest món dels adults en el qual vaig entrant com en un estany d’aigua molt freda, justament el més eloqüent dels amors.
