Opinió de Cesc Bonsfills. L’arquitecte sabadellenc publica mensualment un article per donar a conèixer els millors exemples de l’arquitectura local. Els trobaràs tots aquí.
Doncs no, no vam estar gaire en silenci… I això que només vam parlar d’arquitectura! El Llorenç, despistat de mena, i l’Aleix, amb una mirada que parla més que ell, son @vallriberaarquitectes i poca cosa cal dir d’ells. La seva arquitectura s’expressa per si sola.
Ells tenen una visió de l’arquitectura que molts envegem. I és justament aquesta enveja el que em va portar a ells. Quan vas pel carrer i en veure una casa penses: Hòstiaputaquinedificimésbenparit! O quan mires un post d’Instagram i dius: m’hauria agradat fer-ho jo, això… Aquesta enveja que sents és la que et diu que allò és Arquitectura.
Els seus edificis es llegeixen sols, no cal explicar-los: unes escales meravelloses, un control de la llum excel·lent, uns espais nets i una tècnica precisa. En saben molt, de fer arquitectura. I aquest saber va des del sistema constructiu fins al tracte amb els clients. Saben explicar què fan i se senten còmodes fent-ho.
No m’agrada parlar d’arquitectes especialistes, perquè tots nosaltres -els arquitectes-, amb els nostres egos ben treballadets, creiem que sabem fer tot tipus d’edificis. Però en el fons -i tots més o menys ho sabem- no és veritat. Per saber fer bons projectes de cases entre mitgeres o bones intervencions en cases angleses -que no son angleses-, n’has d’haver fet unes quantes.
Doncs ells n’han fet moltes. I totes molt interessants! I de cases aïllades, també unes quantes… I de projecte de paisatgisme, també.
Potser doncs, sí que estem parlant d’especialistes. Especialistes en Arquitectura (i sí, un altre cop en majúscules).
Havíem quedat al pati del seu estudi, però la pluja ens va obligar a buscar un refugi… Vam estar gairebé tres hores desgranant el panorama arquitectònic sabadellenc i se’ns va fer curt. Vam parlar de culpes, de culpables, d’urbanisme, de ciutat, de projectes, d’arquitectes, de l’ajuntament…
I després d’haver compartit les nostres reflexions sobre el passat, present i futur de l’arquitectura de Sabadell, i de fer-nos una mica els erudits, el Llorenç, ben digne, va obrir el seu paraigua amb rombes de colors i vam marxar. Cadascú per un carrer diferent…
