Indústria i territori

Reindustrialitzar, és pensar en el territori, intuir allò que ens agradaria ser, en un futur més o menys proper. La meva experiència assessorant en la redacció d’instruments de planejament, m’ha ensenyat que hi ha una forta dissensió entre allò que volem ser i el que volem fer per ser-ho. De forma general tothom desitja viure en: una comunitat prospera, amb plena ocupació, on imperi l’estat del benestar, viure prop de la natura; però lluny de la fortor dels adobs i de les granges, treballar al costat de casa, però sense els sorolls de la indústria, i les servituds de la logística, viure del turisme, sense turistes, disposar d’energia sostenible sense aerogeneradors, ni camps de plaques fotovoltaiques, tampoc es volen les línies de transport d’energia, ni vies de comunicació. Per donar resposta als reptes plantejats sols hi ha una solució: l’estudi detallat dels problemes que té plantejat un territori determinat, sabent, com em deia el meu director de tesi: “El que menys agrada a les persones és estudiar”, o com diu el professor Guillem López Casasnovas: “Pensar que se’n sap sense llegir. No entendre el que es llegeix”. Cosa que he vist en les figures del planejament urbanístic en tots els nivells, on la repetició dels texts, fruit del “copiar i enganxar”, és aclaparador, on hi ha un ensordidor mimetisme. A casa nostra s’ha implantat la cultura del NO, fonamentada més en motius ideològics que no pas racionals, donant lloc a nous dogmatismes laïcistes, que ha fet seus una part, gens negligible, d’un funcionariat coneixedor del seu poder, i molt hàbil amb la gestió dels temps. Per preparar aquest escrit he comptat amb la col·laboració dels assenyats consells d’en Xavi Bombardó i dels germans: Josep M, Eulàlia i Gemma Torres, coneguts empresaris sabadellencs; que estan presents en el disseny, la fabricació de productes: uns semielaborats, d’altres destinats directament al consum final, amb tendes físiques i virtuals, i en l’àmbit de gestió del que es diu: immoindustrial. Han definit el territori com un camp. Perquè produeixi, s’ha de netejar, conrear, plantar, adobar, sense aquesta cura constant el camp es malmet i esdevé erm. Tot territori, ja sigui: un país, una ciutat. Els poders públics han d’assegurar: l’accessibilitat, la seguretat, la salut i la formació de la ciutadania, d’això a Europa se’n diu: l’estat del benestar. En un territori ben conreat, l’empresari s’hi pot arrelar i fer créixer la indústria. Avui és molt difícil que pugui florir una indústria aïllada, l’habitual és que arreli en un territori on hi hagi un teixit industrial que l’aculli, i es retroalimenti. La indústria necessita: d’una aportació de matèries primeres, productes semielaborats, maquinària, serveis auxiliars, també l’expedició dels productes fabricats, i personal qualificat. Disposar d’un espai amb bona accessibilitat per persones i mercaderies, dotat dels serveis necessaris a preus competitius, tant pel que fa al cicle de l’aigua, el gas i l’electricitat.  Al llarg dels anys les ràtios m² d’indústria/assalariat s’han anat incrementant, ja sigui per l’automatització, com per motius de seguretat, passant dels 10 m² a principis dels anys cinquanta del segle passat, als 130 m², actuals, generant una demanda d’espai, similar a la logística que està als 150 m² per persona.  Amb tres-quarts de segle, s’han multiplicat per 15, l’espai necessari per a cada lloc de treball a la indústria, havent evolucionat des de l’electromecànica, a la pneumàtica, l’electrònica, l’automàtica, per arribar a l’actualitat a la robòtica, sovint s’oblida la transformació del món industrial, i els esforços que això ha comportat. Per reindustrialitzar un territori, cal oblidar-se de dogmatismes, estudiar en profunditat les necessitats, a fi d’obtenir un bon camp de conreu, apte per les activitats industrials, tot recordant el que deia el Sr. Raül Blanco al DS: “Cal donar suport real, conèixer les necessitats de les empreses. Fer-los costat”.