De nens amb la samarreta del Barça i el Madrid n'hi ha molts, el que no és tan habitual és trobar-se amb un petit aficionat que estigui altament interessat pel futbol modest, el del fang. Tot i que el barceloní Carlos Velasco va començar a enganxar-se al món de l’esport rei gràcies al Dream Team de Cruyff, també li cridava l'atenció el Sant Andreu, el club del seu barri, i el Córdoba, pel llegat familiar.
"Amb quatre anys ja col·leccionava cromos i amb cinc o sis recordo perfectament alguns partits. Sempre somiava en tenir el meu propi canal de televisió i tot i que no vaig acabar periodisme, aquesta passió per explicar històries de futbol sempre l'he tingut", narra el creador de continguts esportius. De fet, es defineix com el "nen que narrava els partits de la 'play' quan jugava amb els seus amics".
Assegura que abans el futbol era "molt més de barri", però a través de les noves eines tecnològiques i de l'impuls de la seva dona, va descobrir que viure el seu somni era possible, i es va obrir un canal de YouTube, ja fa 10 anys. "Al principi em feia vergonya, soc molt més tímid del que sembla als vídeos, però em vaig decidir i vaig començar a explicar curiositats, històries i matisos que a mi m'agradava descobrir". Compagina la constància a xarxes amb la seva feina al metro de Barcelona. "Entro a les quatre i mitja del matí. Algun cop, per partits, he arribat a casa a les dotze i m'he aixecat a les tres i mitja per anar a treballar. Però quan una cosa es fa amb ganes, no pesa".
- Velasco, a peu de camp, celebrant un gol amb Sergi Segura
- Cedida
La pregunta, doncs, és la següent: com va acabar aquest barceloní amb orígens andalusos convertint-se en soci del CE Sabadell després del dolorós descens a 2a RFEF? Curiosament, tot neix d'un repte digital. "Vaig fer una enquesta per escollir un equip de Catalunya i va guanyar el Sabadell. Vaig sentir que tocava el cel, perquè era un dels equips que més em venia de gust seguir", recorda un moment en què la part positiva era l'accessibilitat per cobrir els partits a peu de camp. A més, la seva primera col·lecció de cromos va ser la del CES i fins i tot va anar a provar per fitxar pel futbol base del club de petit.
Ara bé, ens fa una confessió. "Amb el Terrassa ho hauria tingut més fàcil perquè el seu propietari m'havia escrit un any abans, em va regalar una samarreta amb el meu nom i em va dir que no calia que busqués equip. Però el fet que no hi hagués tanta gent em tirava una mica enrere".
Tot i la temporada irregular a la quarta categoria, l'equip va aconseguir el desitjat ascens, però el que Velasco no hagués imaginat és viure’n dos de consecutius. "Al principi hi havia gent que em deia 't'has equivocat d’equip', després del 0-4 contra la UESA, però s’equivocaven ells". Així doncs, en aquestes temporades plasmant en imatges el creixement del club, s'ha convertit en una cara coneguda entre l'afició arlequinada. "No em considero famós ni res semblant, però que els nens em demanin fotos és una cosa que encara em sorprèn. Hi ha moments que penses si val la pena continuar perquè no tens els números que voldries, però arribes al camp i la gent et diu que li encanta el teu contingut i això et dona forces", confessa.
- El Carlos, amb un aficionat
- Cedida
La cara 'negativa' de la tornada al futbol professional, però, seran les dificultats a l'hora de gravar que posa LaLiga. "Ara em tocarà viure-ho d’una altra manera. Des de la grada podré gaudir més dels partits", i com sempre, ho farà de la mà de la seva filla petita, l'Abril. "Té deu anys i gairebé podria dir que és més arlequinada que jo. Està tot el dia parlant del Sabadell a l'escola".
Amb ambició, el creador digital encara una nova temporada il·lusionant per continuar forjant records. Hi ha un en concret, que no oblidarà mai. "Que el Pau Morilla-Giner (president del club) s'acostés a mi després de l'ascens i m'abracés és una cosa que m’emportaré tota la vida. Em va dir: 'Ets la primera persona amb qui parlo després de la victòria i va significar molt'". Perquè el Carlos Velasco no és arlequinat de naixement, però sí de sentiment i és el reflex que les xarxes socials no només són crítiques o discursos d'odi, sinó també històries d'amor per un escut, com la seva.
