Era impensable arribar tan lluny i encara menys esdevenir la telenovel·la més longeva de la història de la televisió pública catalana. Però el Com si fos ahir superarà, i molt probablement de llarg, els 2.000 capítols. Des del primer dia, n'ha mogut els fils argumentals la guionista sabadellenca Carmen Abarca, una de les tres responsables d'escriure “la bíblia”, un document que idea totes les històries que han de passar al llarg de la temporada. El 7 de setembre començarà la desena. Ens fa intuir que no serà l'última. “No estem al final i no donarem aquesta sensació. De fet, no sabem quan ni com acabarà. Arrencaran unes quantes històries noves”, anticipa.
No és fàcil després de tant temps, els espectadors n'han vist de tots colors. Els guionistes han fet viure mil-i-una peripècies a l'Andreu, la Gemma, l'Eva, el Jordi, la Sílvia, el Miquel, la Noe, la Marta i companyia, des de juliol de 2017. “Per nosaltres és com si els personatges estiguessin vius i els coneguessim de tota la vida. En parlem com si fossin persones reals, amics de qui en sabem tota la biografia”, comenta Abarca.
Tant és així que, confessa, l'equip de guionistes anomena els actors pel nom dels seus personatges. Quan marxa un dels protagonistes de la sèrie, i encara més quan no és decisió seva, ho pateixen: “És un dol matar un personatge que encara té corda. El trobem a faltar”, assenyala. Així va ser amb el Quim (Jordi Rico), mort en un accident absurd quan baixava per unes escales al final de la sisena temporada. “L'enyorem a moltes històries! Era un personatge que ens donava molt joc, era molt còmic”, recorda.
Darrere de l'èxit del Com si fos ahir, hi ha un equip d'una dotzena de guionistes tan implicats que, a vegades, fins i tot, els costa desconnectar: “Aquesta feina te l'emportes a casa, no te n'oblides del tot, perquè el cap va bullint”, admet. La temporada passava va acabar sobre el 20% d'audiència, líder indiscutible de la seva franja televisiva. “Després de quasi 10 anys és un repte mantenir l'audiència enganxada”, expressa
Una conducta de risc sexual que acaba en sida, una violació per submissió química, un comportament tòxic disfressat d'amor... “La sèria va començar sent més aviat blanca, però ha evolucionat, sí. Hem tocat temes delicats que tenen pes socialment”, reconeix Abarca. Són temes extrets de l'actualitat: “Tenim el radar molt posat”. A vegades, es dona el cas que un fet de la sèrie coincideix amb una notícia mediàtica, però sovint és casualitat, ja que les històries dels guions estan treballades amb mesos d'antelació.
Una altra clau de l'èxit són els personatges: “Perquè funcionin s'han d'equivocar, encara que l'audiència s'enfadi perquè se'ls estima. La cosa és que tinguin motius per equivocar-se, que els puguis arribar a entendre, que tinguin una debilitat que els pugui portar a fer una cosa dolenta”, revela Abarca, que posa d'exemple el cas de protagonistes que, moguts per l'amor a un fill, acaben actuant malament.
És una feina col·lectiva: “Entre els guionistes sempre hi ha una mica de controvèrsia sobre com ha d'avançar la sèrie. És bo confrontar idees. Tot i que a vegades dol quan et tomben una idea que creus que és bona, has d'aprendre-ho a acceptar. És un treball en equip”, explica Abarca. Cada setmana, s'escriuen uns cinc capítols.
És habitual que algú expliqui que, després de molt temps de no mirar la telenovel·la, s'hi ha pogut reenganxar. “Té sentit que pugui passar, perquè les sèries diàries tenen el seu ritme, avancen a poc a poc. A més, les històries s'obren i es tanquen”, assenyala.
Hi hem vist desfilar desenes de sabadellencs, entre els protagonistes: Montse Germán, Josep Julien, Berta Castañé, Santi Ricart, Carlota Olcina, Mercè Martínez, Pep Ambròs, Marina Gatell, Mariona Ribas, Arnau Berlanga... “N'hi ha tants que a vegades ni m'entero quan algú és de Sabadell”, expressa la guionista. Potser aquest també és un dels ingredients de l'èxit.
