Ja em costa, en general, parlar bé dels francesos, però la història demostra que se saben organitzar i revoltar i aconseguir coses, cosa que des de la nostra passivitat de "ni un paper a terra" i "revolta dels somriures", costa molt d’entendre. La capacitat de posar-se d’acord per defensar el que és seu, francament, em meravella, i els precedents no son només al maig del 68 sinó també, és clar, a la gran Revolució del segle XVIII que porta el nom de la nació.
Tot veient les notícies m’adono de com de profètic va ser Houellebecq amb Submissió, una novel·la prou premonitòria que mai no em canso de recomanar i que avui segueix resultant, com passa amb la bona literatura, especialment il·luminadora.
Ja no és només que aconsegueixen resultats i que se’n surten a paralitzar tota la República, és que de la manera més democràtica (des de la força de la comunitat) i alhora menys democràtica (des de la violència destructiva) poden posar en crisi el sistema amb la intenció honesta de salvar l’Estat.
I no és casualitat que tot això em faci especial gràcia aquests dies. Divendres em publiquen un llibre, un assaig que explora precisament la relació entre els nostres temps i la història de la democràcia, a través de la relació entre un professor de clàssiques (jo) i els seus adolescents de secundària. Un recorregut que va de Grècia fins avui, passant per Roma, l’Edat Mitjana, les Guerres Mundials i, és clar, també per França. Quan hi escrivia sobre els francesos hi tornava a aparèixer aquesta barreja tan meva d’odi antropològic i admiració política: odi perquè, com a català, em toca odiar-los, és clar, amb comptadíssimes excepcions de francesos encantadors que m’he anat trobant pel món, i admiració per aquesta capacitat seva d’organitzar-se, revoltar-se i no defallir fins aconseguir el que busquen. Un puntet d’enveja, ho admeto.
Potser per això m’interessa tant veure com els gilets jaunes van ser capaços de convertir el descontentament en força política, fins i tot quan aquesta força esdevenia violenta i destructiva. L’status quo els critica, és clar. Però, per molt que cogui, una democràcia que ja no sap escoltar el malestar només té dues opcions: reformar-se o esperar que algú la sacsegi.
I ara sí, perdoneu l’autobombo. Divendres surt a València el meu llibre sobre tot això i, si tot va com ha d’anar, aviadíssim també es podrà trobar al Principat. Es titula La democràcia com a fi és la fi de la democràcia, un títol que el propi assaig s’encarrega de justificar. Tant com m’agrada el món de la novel·la, estic disposat a admetre que aquest espai que se m’ha donat al Diari de Sabadell m’ha esperonat a explorar la no-ficció i, d’una manera molt menys violenta però també eminentment democràtica (la llibertat d’opinió i de premsa) també a defensar uns ideals, suposo.
Els francesos tenen moltes coses que no envejo gens (l’arrogància, les queixes, l’obsessió pel seu formatge, la veneració de tot el que és francès, l’existencialisme buit, fumadors empedreïts, creadors deprimits, i millor si no segueixo), però aquesta capacitat de no resignar-se, francament, sí. I potser per això aquest llibre arriba ara i aquí: perquè si alguna cosa m’han ensenyat els clàssics és que les democràcies no moren només quan deixen de votar, sinó també quan deixen de discutir, de qüestionar-se i, sobretot, de revoltar-se una mica contra elles mateixes. Autobombo? Suposo. Però democràtic, al capdavall.