Marian Burguès, el seu temps i el seu record

A tall de pròleg, l’editor Joan Sallarès escrivia a Sabadell del meu record que Marian Burguès havia demostrat tenir condicions excepcionals per triomfar en el seu projecte d'historiar els fets populars de Sabadell. Que per aconseguir-ho calia ser, primerament, un enamorat fervorós de la ciutat i, que de fet, de pocs homes com d’ell podia dir-se que era un sabadellenc de soca-rel. Però, a més, per la seva naturalesa i pel seu caràcter, potser de cap altre ciutadà podria estar amarat amb una tan abundosa i fresca esplendor de l’esperit de la ciutat en tota la seva autòctona expressió i en el seu més just sentit de popularitat, de pintoresquisme, de costumisme i d’expressió tradicional. Que de Marian Burguès es podria dir que era la "història del carrer", aquella que s’explica sense cites en llatí, sense fórmules acadèmiques, sense rigor d’exactitud en els detalls i sense cronometria en el temps. Ell era la història viva, noble i senzilla, l'única que recull justament l’expressió del poble –aquella pura expressió que rarament recolliren els doctes– i que estaven segurs que provocaria en els sentiments dels ciutadans les més abrandades reaccions, les quals, sense el Sabadell del meu record, potser haurien restat adormides en el més recòndit de l’ànima popular.

L’historiador Andreu Castells explica a L'inadaptable terrisser Maria Burguès i Serra que Sabadell del meu record té el regust picant de la terra, s’hi descriuen episodis suculents del nostre segle passat vistos per un temperament bonhomiós, anàrquic i frugal com una ermita. Va constituir la traca final de la dictadura de Primo de Rivera, encara que s’esdevingué un fet curiós: el consistori no es va sentir molestat, sinó que Sabadell del meu record va desagradar, sobretot, els personatges que formaven la part de la dreta política que havia de substituir els homes de la Dictadura al comandament de la ciutat: Lliga Regionalista, Escolapis i Carlins. La “innocent” Revista de Sabadell, que abans d’aparèixer el llibre n’havia fet alguns imprudents elogis, hagué de rectificar inopinadament. "Tot el bo que el llibre conté queda plenament desvirtuat amb l’haver l’autor abocat al text un fort condiment anticlerical, avui completament passat de moda".

D’altra banda, des de la Bisbal, on Marian Burguès va viure entre 1903 i 1911, Xavier Rocas escriu: “El sabadellenc Marian Burguès Serra (1851-1932) és una figura crucial en la història moderna de la ceràmica catalana; un pioner que va saber fer el pas de la terrissa tradicional a la ceràmica d’autor considerada com a objecte d’art. La seva trajectòria com a ceramista ens mostra un home permanentment interessat pel coneixement de noves experiències, per aprendre i assimilar amb veritable constància totes aquelles tècniques diverses de l’ofici que li resultaven suggestives o útils als seus objectius; un artista viu i de gran empenta, de forta i complexa personalitat i esperit independent. Fundador i encetador perpetu, sovint marcat per vaivens econòmics poc favorables, en el curs de la seva llarga vida també desplegà una intensa activitat artística i ciutadana, i es projectà en iniciatives de promotor i de divulgador sovint ben enllà del quefer ceràmic, condicionat sempre per la seva tasca ideològica com a apassionat lliurepensador”.

Aquests paràgrafs anteriors ens mostren tres dels principals trets de la personalitat de Marian Burguès: l’historiador compromès amb el seu poble i el seu temps; l’home d’esquerres lliurepensador i anàrquic, i el terrisser enamorat del seu ofici.

Fill d’una família de terrissers sabadellencs, el seu avi, el seu pare i el seu germà Ramon ho eren, Marian Burguès va néixer l’agost del 1851. Acabats els estudis primaris, als 9 anys començà l’aprenentatge artesanal al taller del seu pare fins que als 17 se n’anà a Mataró a perfeccionar l’ofici. El 1870, havent intervingut en la revolta popular contra les quintes, per evitar represàlies i esquivar el servei militar abandonà el país i se n’anà a Tuïr, al Rosselló, que aleshores era un gran centre de producció ceràmica. Amb l’adveniment de la Primera República i l’abolició de les quintes tornà a Sabadell, però aviat la Restauració borbònica l’obligà altre cop a fugir del país per evitar l’allistament a la Milícia. Aleshores se n’anà a Coïmbra, ciutat coneguda per les seves indústries ceràmiques. Després d’una temporada a la ciutat portuguesa, s’anà apropant a casa. Primer va fer estada a Muel, Saragossa, on perfeccionà l’art de la faiança, i després a Manises, on va aprendre la tècnica dels reflexos metàl·lics. Amb aquest bagatge i aprofitant un nou indult als desertors, el 1876 tornà a Sabadell i capgirà la manufactura terrissera familiar. Va ser en aquesta època que, interessat pel dibuix i la pintura, va intervenir en els inicis de l’Acadèmia de Belles Arts, quan no era sinó una secció de l’Ateneu i anaven d’excursió els diumenges a pintar i dibuixar en plena natura.

Així, tot just arribat a Sabadell, l’any 1877 Marian Burguès va ser un dels fundadors del primer centre espiritista que es va fundar a Sabadell, designat com Sociedad Espiritista La Fraternidad. Llavors intentava resoldre la gran incògnita del més enllà, encara que els mitjans eren escassos, però no les il·lusions i les ganes de sacrifici. A manca de trobar saberuts que els expliquessin els estudis d’Allan Kardec, els nous societaris es dedicaren a assistir els malalts de la pesta, del tifus i de verola, el punt més alt de la qual es podria centrar l'agost del 1878, que va deixar marcada la cara de més d’una generació de sabadellencs. Marian Burguès ja no va parar en aquesta tasca social. El 1882 va fundar l’Ateneo Cosmófilo Enciclopédico, amb el fillastre de l’advocat Tomàs Viladot –un membre d’una família progressista de primera hora–, Joan Salas Anton, entitat que era una alternativa a l’Ateneu Sabadellenc, de tall classista. Aquell mateix any també trobem Marian Burguès a la creació de La Emancipación, Sociedad de Actos Civiles, formada perquè, malgrat la legislació permissiva, era molt difícil fer ús del Registre Civil sense passar per la sagristia.

Però on Burguès va fer una tasca decisiva va ser en Los Desheredados, setmanari liberal i lliurepensador, subtitulat "Órgano de todos los que aman la verdad y el bien", eslògan que amagava, evidentment, un programa realment d’acord amb la nomenclatura que havia pres del grup revolucionari anarquista andalús. Tanmateix, els desheredados locals arribaren a facilitar fórmules de detonants i els seus textos incitaran a la violència contra l’estatus imperant i foren dels organitzadors de la famosa vaga de les set setmanes.

En aquesta vaga l’enemic directe més irreconciliable de Marian Burguès va ser Manuel Gómez de la Riva y de Souza –que tenia un alt càrrec en el Gremi de Fabricants– ajudat pel seu germà Antonio, el primer amb un historial complicat de dones i de coronel carlí. Los Desheredados atribueixen a Manuel Gómez la solució per trencar la vaga: “Garrotazo y rebajándoles el jornal [als obrers] hasta que sólo pudieran comer sopa, el pobre no necesita más que la sopa, y ésta aún la de los buenos tiempos de los conventos". La pèrdua d’aquesta vaga va representar la destrucció de l’Obrera –que era els sindicats d’aleshores–, i va arrossegar amb la seva caiguda les escoles laiques, l’Emancipació i Los Desheredados, en què Marian Burguès pot escriure l’epitafi acusant de trenca-vagues els neo-liberals catòlics que donen als obrers "sufragio, libertades e himno de Riego, y no se acuerdan para nada de las luchas por el trabajo permanente...”

Marian Burguès, l’any 1891 va fundar el Faianç Català, amb taller al carrer de la Creueta i botigues a Barcelona, a la Gran Via i a la rambla de Catalunya. Aquesta fabulosa aventura va acabar amb un fiasco victoriós. Com que es tractava d’un afer de molts diners i com que Burguès no en tenia, sinó que només posseïa un gran apassionament i un consens crític, l’empresa va fer figa i va haver de tirar les portes avall.

Amb la seva família es traslladaren a la Bisbal de l’Empordà, on van dur una vida plena de privacions. Entre 1911 i 1917 van tornar a viure a Sabadell, però les dificultats econòmiques continuaven i es van veure obligats a marxar a Caldes de Montbui. El 1919 van tornar definitivament a Sabadell gràcies a l’ajut de diversos amics i van construir un nou obrador. Amb les noves produccions va reprendre la seva participació en exposicions. El 1922 al Círcol Republicà Federal i a l’Acadèmia, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l’Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i a les Galeries Laietanes.

L’any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassa i amb Gorro i Modest de Casademunt, a l’Ateneu Obrer de Manresa. Aquestes exposicions solien anar acompanyades de conferències per mitjà de les quals Burguès donava a conèixer les seves idees sobre la ceràmica. Però sens dubte, la millor forma de conèixer l’opinió de Burguès sobre la ceràmica i la vida sabadellenca és llegir les seves obres: Estudis de terrissa catalana i Sabadell del meu record.

En els darrers anys de la seva vida va continuar exposant i el 1931 fou nomenat professor municipal de ceràmica. L’any 1932 el seu taller de terrissaire va esdevenir l’Escola Municipal de Ceràmica. Marian Burguès va morir el 20 de novembre del 1932.