Filar distàncies enmig del desconcert

La coreògrafa Antonella d'Ascenzi va tenir una visió durant el recolliment dels primers mesos de la pandèmia. Mentre era al seu terrat, "les persones, els ocells, les antenes de les cases, anaven construint fils". Quan treia el cap pel balcó, i mirava al carrer, "les persones construïen una coreografia per guardar la distància interpersonal". Malgrat estar obligada a aturar-se, tot un repte per "una artista d'acció", Ascenzi va utilitzar l'ambient que l'envoltava per nodrir de sentir el que sempre havia considerat un element d'allò més estètic per a la creació, els fils. "La pandèmia ens ha impedit ser a prop de les persones que estimem - recorda -, però hi ha connexions invisibles que ens uneixen en la quotidianitat". Filar és la materialització d'aquesta idea, una barreja de dansa contemporània i poesia visual que obra la temporada laSala Miguel Hernández. Una oportunitat on la interpreta s'ajuda dels fils que l'uneixen a una marioneta per trobar allò que uneix les coses, les persones i les emocions. "Si existeix la unió és perquè la precedeix la distància, i aquesta és l'arma de doble tall de l'amor", afegeix. [caption id="attachment_208507" align="aligncenter" width="1000"] Els fils i el gronxador, els dos elements bàsics del "Filar" d'Antonella d'Ascenzi, avui a laSala/ VICTÒRIA ROVIRA[/caption] En definitiva, una obra de teatre familiar que la seva autora vol connectar amb les experiències que van compartir pares i fills durant el confinament. "La història de filar és senzilla, només intento construir un gronxador per la meva filla, així i tot, aquest es destrueix". Entre el repertori, uns moviments incansables d'una D'Aszenci que treballa en solitari des de la seva arribada a Barcelona. Sense guió, ella, el públic i l'objecte, la succeeïxen d'altres elements virtuals per filar unes distàncies probablement insalvables, però que ens ofereixen nous camins per apropar-nos.