Guarir l’eixida

Pensant amb l’autosuficiència d’una casa a ningú li passa desapercebut la utilitat de l’eixida i el rebost. Dues estances bàsiques per gaudir de benestar i proveir-se de les coses més bàsiques i necessàries com és la manduca. Allò que en l’àmbit particular esdevé essencial també ho és a escala de comunitat o ciutat. Durant molts anys s’ha cregut que la garantia de l’aprovisionament dels aliments ens vindrà de terres enllà i que tot plegat es tracta de resoldre la logística i emprar les modernes tècniques de conservació per fer-ho possible. Una cultura de ciutat fabril que ha empès a prescindir de les millors terres agrícoles i valorar amb excés les virtuts d’encimentar els espais naturals que configuren les eixides de les ciutats i viles del Vallès. Fa pocs dies l’ADENC i el Gpenat (Grup per a la Portecció dels Espais Naturals a Terrassa) publicitaven el seu projecte del Parc Gripia Ribatallada. La iniciativa pretén difondre i reconèixer aquest espai natural situat a l’est de Terrassa, a l’oest de Sabadell, al sud de Matadepera i Castellar del Vallès, i al nord de Sant Quirze del Vallès. Una zona sotmesa a una pressió antròpica notable des de fa dècades i agredida contundentment, a finals de segle XXI, amb l’ocupació de 200 hectàrees a Torrebonica pel camp de golf procedent del delta del Llobregat. Una operació política de primer ordre amb el suport decidit de “l’establishment” financer que valdria la pena no oblidar. La proposta dels ambientalistes es concreta amb la promoció de l’activitat agrària, consolidar una xarxa de camins, refer la integració dels espais urbanitzats, promoure la custòdia veïnal dels espais naturals concrets, garantir la permeabilitat de les infraestructures, la gestió integral dels sistemes fluvials, fomentar el lleure i la cultura. I, fins i tot, es proposen declarar el parc com a espai natural protegit a la plana del Vallès. Una proposta prou ambiciosa que també hauria de contemplar la desurbanització de determinades zones urbanes, com ara el camp de golf de Torrebonica. Aquesta i altres propostes que es reclamen a diferents indrets del Vallès pretenen guarir els espais naturals de la plana del Vallès. Per una banda, evitar la pèrdua o transformació urbana de més espais naturals i, per l’altra, rehabitar espais que han patit processos d’ocupació urbana i que cal recuperar. Tot plegat per aconseguir un entorn més saludable al servei de les persones que viuen i treballen en aquest territori. En aquest context, la preservació dels espais agrícoles són la clau per aconseguir-ho. Però, per què els espais agrícoles? Bàsicament per tres motius: bona part d’ells es troben a la plana, estan localitzats molt pròxims o bé envolten les ciutats i ens aporten aliments a les persones. L’accés als béns i serveis ambientals dels espais agrícoles esdevindrà un element estratègic per a les noves ciutats dels entorns metropolitans. Una ciutat sense la frugalitat dels espais agrícoles s’abocarà al suburbi. Per tot plegat, ha estat una bona notícia la recent moció aprovada al Parlament de Catalunya a primers de maig. La resolució, amb un total de 120 vots favorables, estableix el compromís que en un termini màxim de 6 mesos es presentaria al Parlament el projecte de Llei del sòl d’ús agrari per a la seva tramitació i debat. La reactivació d’aquest projecte de Llei hauria de complir l’objectiu de delimitar els espais agrícoles que s’han de conservar així com els mecanismes de gestió públics i privats que garanteixi l’activitat agrària. Tot el país hauria d’entendre que els espais naturals agrícoles com un puntal bàsic de l’estat del benestar i de la sobirania alimentària. Els camps no són espais per urbanitzar sinó per preservar. @manelcunill : “Cal entendre que els espais naturals agrícoles com un puntal bàsic de l’estat del benestar i de la sobirania alimentària”