Un dia de servei a bord de l’helicòpter medicalitzat de Sabadell: “Cadascun és imprescindible, som equip i família”

“Veure l’helicòpter del SEM no significa ‘greu’”. Ho diu Rafa Bethencourt, metge de la tripulació de l’helicòpter medicalitzat del SEM amb base al Parc Taulí. La frase pot sorprendre: quan una aeronau baixa del cel i aterra prop d’una emergència, la imatge convida a pensar que la situació és extrema. Però no sempre és així. “És una unitat medicalitzada més, una ambulància amb ales”, explica Bethencourt. L’helicòpter pot intervenir en un pacient crític, però també arribar a un lloc, estabilitzar-lo i marxar sense endur-se’l. 

El més important no és que l’helicòpter arribi a l’hospital, sinó que el metge arribi al pacient, explica Bethencourt. Un cop allà, l’equip fa una primera valoració, inicia el tractament i decideix, coordinadament amb el SEM, què cal fer després. L’helicòpter s’activa com s’activaria qualsevol altra unitat medicalitzada del SEM: la central de coordinació valora el cas i decideix si el recurs aeri pot aportar un benefici al pacient. Per la seva velocitat, per l’accés o, senzillament, perquè la resta de recursos estan ocupats. “Si cal anar a deu quilòmetres de la base a fer una petita intervenció, s’hi va”.

L’aeronau amb base a Sabadell té diverses particularitats: és la més gran i potent de Catalunya i està capacitada per realitzar vols nocturns. A més, és l’única preparada per assumir serveis pediàtrics amb un equip especialitzat. “Si cal, es retira la configuració habitual a l’interior i fins i tot s’hi pot instal·lar una incubadora”, afegeix el metge. I dos especialistes pediàtrics –que s’alternen entre el Taulí i Sant Pau– pugen en substitució dels altres dos professionals sanitaris que hi ha normalment.

Quatre potes d’una cadira

A bord hi viatgen normalment un metge, una infermera, un pilot i un tripulant tècnic. Per a la infermera Irina Arbiol, un dels grans reptes és l’espai. “És molt reduït”, explica. El pacient –normalment– viatja immobilitzat, subjectat i a vegades connectat a cables, medicació o un respirador. “No és senzill per a les persones. Moltes vegades els dono la mà. És un gest senzill, però especialment important perquè aquella persona no tenia pensat acabar de sobte dins d’un helicòpter, sense poder moure’s i envoltada de soroll”, assenyala. Durant el vol, qualsevol intervenció és més complicada, i per això cal deixar-ho tot preparat abans d’enlairar-se, tal com explica Arbiol. 

La tripulació també ha de tenir una formació específica per treballar en una aeronau d’emergències. A la preparació sanitària s’hi afegeixen coneixements sobre meteorologia, aviació i els efectes que tenen el soroll, les vibracions o el vol sobre un pacient crític.

Josep Maria Ortiz és qui condueix l’aeronau. “La responsabilitat final és del pilot”, recorda. És ell qui decideix si les condicions permeten enlairar-se, on es pot aterrar i com fer-ho amb seguretat. I és una feina especialment delicada perquè l’helicòpter sanitari no sempre arriba a una pista preparada: “sovint cal buscar un camp, un descampat o un altre espai que permeti deixar l’equip tan a prop del pacient com sigui possible, evitant cables, arbres, edificis o persones”. “A vegades podem aterrar a deu metres; o a vegades a un quilòmetre”, afegeix.

Al costat del pilot hi ha Pep Serra, tripulant tècnic. “Comprovo que tot estigui a punt, preparo el material i asseguro que l’aeronau pugui operar amb garanties”, relata. El pilot i el tripulant tècnic també donen suport a l’equip sanitari un cop l’helicòpter ha aterrat: ajuden a moure material, controlen l’entorn immediat de l’aeronau i faciliten que els professionals puguin arribar fins al pacient amb seguretat. “Quan aterrem, no ens quedem a l’helicòpter esperant. Som un equip i, si cal donar un cop de mà, donem un cop de mà als sanitaris amb el que faci falta”, resumeix Serra. 

“L’helicòpter de Sabadell és el de tot Catalunya”

La seva base és al Parc Taulí, però el seu àmbit d’actuació és tot el territori català. Darrere de cada enlairament hi ha també una feina de coordinació que es fa des de l’Hospitalet. Sandra Julienc, auxiliar de coordinació i tècnica d’emergències, i Mar Escudero, infermera, treballen a la Unitat de Mitjans Aeris (UMA) del SEM, des d’on gestionen els recursos aeris medicalitzats. “L’helicòpter de Sabadell és l’helicòpter de Catalunya”, expliquen. Els quatre helicòpters medicalitzats del SEM –Sabadell, Girona, Móra d'Ebre i Tremp– es gestionen de manera dinàmica segons les necessitats de cada moment. Per això, el que té la base al Parc Taulí pot acabar atenent una emergència a Barcelona, Lleida o qualsevol altre punt del territori. 

La intensitat del servei varia segons el dia. Els caps de setmana i durant l’estiu augmenten les sortides i, en jornades especialment intenses, es poden arribar a fer fins a 25 serveis, expliquen. Part de la feina de Julienc i Escudero consisteix a preparar l’arribada de l’helicòpter. “L’aterratge el decideix el pilot i el que s’anteposa sobretot és la seguretat”, expliquen; però la unitat intenta fer-li la feina més fàcil. Coordinen amb policies locals, Mossos o altres cossos la preparació de la zona. “Si cal, es pot arribar a tallar el trànsit d’una carretera o una autopista. L’objectiu és que, quan l’aeronau arribi, la tripulació ja sàpiga on ha d’aterrar i com arribarà el personal sanitari fins al pacient”, comenten. En alguns municipis, fins i tot, ja tenen identificats espais segurs per deixar l’equip mèdic a prop d’un domicili o d’un CAP. 

I això pot passar fins i tot quan l’emergència és a pocs quilòmetres de la base. Posant Caldes de Montbui com a exemple, expliquen que, tot i ser una població propera, determinades zones tenen un accés més complicat per carretera, amb vies secundàries que poden allargar el temps d’arribada d’una ambulància. En canvi, des de Sabadell, l’helicòpter hi arriba ràpidament. “És una zona d’actuació d’helicòpter perquè es troba només a quatre minuts de vol”, expliquen. 

La meteorologia és, de fet, un dels principals condicionants. “El vent i la visibilitat són els dos factors principals que limiten l’operativa de l’helicòpter”, expliquen. “La boira a les valls, la tramuntana o el vent a les Terres de l’Ebre poden obligar a modificar una ruta o fins i tot impedir l’entrada en una determinada zona”, afegeixen. Per això, cada jornada comença amb una revisió de la previsió meteorològica per anticipar possibles dificultats.