Dissabte passat vaig aprofitar per baixar a Barcelona a veure l’esplèndida exposició Contracultura. La trobareu al Palau Robert i és un must. Però a banda que sigui interessant i ben documentada, m’ha fet suscitar una reflexió sobre com es comunica la meva generació (entre 30 i 40 anys) amb la que va fer la Transició (avui dia 65-75 anys). Dit d’una altra manera: la relació entre pares i mares amb els seus fills. Els tiets i tietes amb els seus nebots, etc.
M’explico. En els dinars familiars, sempre he sentit que porti una capa d’invisibilitat. A cap dels meus tiets i tietes sembla interessar-li la meva opinió, mentre jo em menjo la de tothom. Encara més: moc conversa i els faig preguntes. Però després ningú s’atura a dir: “I tu què n’opines, Ander?”. I no és que em passi a mi tot sol: passa a tots els nebots.
També és una conversa que he compartit amb moltes amigues i amics que participen en col·lectius i als quals els agrada conversar de política. I mai no falla la sensació de greuge. Així que al final, acabem criticant el que percebem com a adultisme, per part de la generació que ens precedeix. I també un punt d’educació patriarcal, de no escoltar els altres. Així que ens conjurem per no deixar-nos dominar mai més.
No dubto, però, que també els joves podem pecar de supèrbia. I pensar que la nostra generació és qui s’ho ha inventat tot. I que potser caminem sense conèixer (o entendre) el passat més immediat.
D’això precisament me’n vaig adonar durant l’exposició Contracultura. Primer amb una fotografia d’un activista LGTBIQ+ defensant la interseccionalitat amb el feminisme, durant una manifestació en la dècada dels anys setanta. O sigui, fa 50 anys que ho sabem.
La mateixa fotògrafa, Pilar Aymerich, cobreix també unes trobades exclusivament per a dones, en els anys en blanc i negre. O sigui, que els espais no-mixtes (manifestacions i assemblees on només participen dones, a fi que siguin espàis segurs i d’apoderament) no són un invent del segle XXI.
Després, l’expo hi parla de l’èxode neorural de finals dels 70, fugint de la ciutat i buscant als pobles espais més comunitaris. Un paral·lelisme evident amb el corrent actual de fer habitatge cooperatiu rural i la fugida de la ciutat per mor de la Covid.
També destacava una portada de la revista Alfalfa (de l’any 1977!) que parla de la destrucció de sòl rural per les plaques energètiques, just ara que debatem sobre el Decret d’energies renovables de la Generalitat.
Allò curiós és que també la generació que va fer la Transició va “caure” en imitar lluites d’una generació anterior a la seva, com la relació entre cos-salut i revolució… que prové dels llibertaris dels anys 20 (recollit per Isaac Puente l’any 1925, al seu llibre Alpinismo). I ja aleshores introduïa conceptes com els beneficis del nudisme, la llibertat sexual, el vegetarianisme, l’espiritisme (en contraposició al catolicisme), l’alpinisme i les respiracions profundes…
Són cinc exemples, però estic segur que n’hi ha més. Que transitem per un camí en el qual no som els primers (ni serem els darrers). I trobo que això també és molt bonic i tendre.
I que potser ens podríem conèixer i reconèixer mútuament, sense adultisme ni supèrbia.
