[Per David Serrano, Escola Pia Sabadell]
El Jordi és d’aquells alumnes que et deixen empremta. Per les seves ganes d’aprendre, per la seva alegria, per la seva empenta, per la seva mirada tendra i alhora qüestionadora.
Li vaig perdre la pista a la Joviat (on va estudiar amb un nebot) i per Europa, però de seguida ens vam retrobar, ell als fogons, jo gaudint d’allò que paria a la cuina. Exquisidesa, sorpresa, qualitat, amabilitat, màgia. I sempre els records d’aula. I aviat es va deixar enredar per a muntar una idea boja que jo tenia al cap: sopar literari per Sant Jordi al batxillerat amb tastets de cuina de qualitat amb noms d’escriptores, d’obres…
Literatura, cuina, cultura. I ell i el seu equip (amb la Montse) vestits d’època, parint invents impossibles, cuinant davant nostre, entre somriures sempre. Va transformar una idea en un projecte integral que acabava amb el lliurament dels Jocs Florals al vestíbul convertit en sala annexa del Lliure, amb lletres, música, màgia. Mai no deia que no. Sempre buscava la manera de fer possible l’impossible.
I no només això, sinó que, a més, aconseguia fer xalar qui degustava els seus platets, els seus invents. Així era feliç, així ens feia feliços. I, entremig, la que va muntar a casa pels meus 50! Pendents han quedat tants projectes… “M’ajudaràs a escriure el llibre de receptes que tinc al cap, oi? Et necessito per expressar el que vull”, em deia cada vegada que ens vèiem. Oi tant, allà on vulguis, Jordi, allà on siguis, amic!
