ELECCIONS HISTÒRIQUES

3 d’abril de 1979, les primeres eleccions municipals després de la dictadura

A Sabadell, un partit comunista, el PSUC, va guanyar les primeres eleccions municipals després de la dictadura

El comunisme feia por. Durant tota la dictadura els mitjans del règim havien anat pregonant insistentment el seu triomf sobre el comunisme, alhora que abominaven dels desavantatges d’aquest sistema econòmic, polític i social.

Hi havia a la memòria, també, la invasió d’Hongria del 1956 i la de Txecoslovàquia el 1968. A més es tenia coneixement de les infaustes condicions de vida a països com Albània o Corea del Nord, per exemple.

Una societat industrial i comercial, amb una classe treballadora que podia viure en bones condicions i guanyar-se be la vida, no semblava el camp propici per l’assentament o el desenvolupament del comunisme. Després de quaranta anys de dictadura semblava que el millor pel país era una democràcia o una social-democràcia a l’estil dels països del nord d’Europa. Per aquests motius, la societat, la ciutadania mitjana, es mirava el comunisme, sinó amb por, amb recel i amb respecte.

Malgrat aquesta situació, a Sabadell, un partit comunista, el PSUC, va guanyar les primeres eleccions municipals després de la dictadura el dia 3 d’abril de 1979. De fet ja havia guanyat les dues eleccions anteriors, les generals del juny de 1977 i les del març de 1979.
Hom va atribuir aquest triomf al carisma i la personalitat de l’Antoni Farrés i Sabater, que va anar repetint el càrrec amb majories absolutes i va governar durant cinc legislatures.

En parlar de la variabilitat del vot, els politòlegs posaven l’exemple de Sabadell. Una ciutat en la que durant vint anys -més o menys els que Antoni Farrés va ostentar l’alcaldia- a Sabadell el vot variava en funció de la categoria de les eleccions. En les municipals guanyava el PSUC, en les autonòmiques ho feia CiU i en les generals guanyava el PSC-PSOE.

Possiblement, també, va influir en el triomf del PSUC, els esdeveniments que s’havien viscut a Sabadell els darrers anys. La greu crisi del tèxtil, amb el successiu tancament d’empreses; el final de la dictadura; els fets viscuts l’any 1976 amb la vaga general del febrer i la del Metall del setembre. Tot plegat va fer una mena de còctel que, segurament, també hi va contribuir.

Després de les eleccions generals del 15 de juny de 1977, de l’aprovació de la Constitució, amb el corresponent referèndum, i de les eleccions generals del març de 1979, s’havien de celebrar les eleccions municipals, les primeres després de la dictadura. Uns comicis per veure qui formaria part de l’Ajuntament i qui seria l’alcalde. A Sabadell hi havia una veritable curiositat i un gran interès.

El nou Ajuntament havia de tenir 27 regidors. Aquesta xifra no havia estat determinada per casualitat, sinó que es basava en la Llei d’eleccions locals de 17 de juliol de 1978. Aquesta llei estableix una correspondència entre els regidors i el nombre d’habitants de cada població. S’especifica que als municipis amb una població compresa entre 50.001 i 100.000 persones s’han de triar 25 regidors i en aquells amb un cens demogràfic de cent mil habitants en endavant, un regidor més per cada cent mil residents o fracció, afegint-ne un més quan el resultat sigui nombre parell. Així, doncs, en el cas de la nostra ciutat, amb una mica més de 189.000 habitants l’any 1979, s’havien d’escollir 26 regidors, xifra que, per ser número parell, calia incrementar-la en una unitat. En definitiva, el nombre de regidors es concretava en 27. L’obligació que els consistoris estiguin formats per un nombre imparell d’edils està fonamentada que no es puguin produir empats en les votacions i discussions.

Es van presentar 10 candidatures: PSUC, PSC-PSOE, CiU, CC-UCD, MCC-OEC, ERC-FNC, PLC, CUP, PTC, IR.

Els caps de llista de les quals eren Josep Maria Ribas pel PLC (Partit Liberal de Catalunya); Artur Domingo per la CUP (Candidatura per la Unitat Popular); Antonio Notario per IR (Izquierda Repubicana); Marta Campoy pel PTC (Partit del Treball de Catalunya); Manuel Garriga pel PSC-PSOE (Partit dels Socialistes de Catalunya- PSOE); Antoni Farrés pel PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya); Antonio Lozano per CC-UCD (Centristes de Catalunya-UCD); Emilio Espín pel MCC-OEC Moviment Comunista de Catalunya-Organització d’Esquerra Comunista); Joan Carles Doval per ER-FNC (Esquerra Republicana-Front Nacional de Catalunya) i Xavier Bigatà per CiU (Convergència i Unió).

Segons la referida llei, per participar en el repartiment de regidories una llista ha d’obtenir un mínim del 5% dels vots vàlids emesos al districte. D’acord amb aquesta condició i tenint en compte els resultats de les darreres eleccions de l’anterior 1 de març, les quatre forces polítiques que es podrien distribuir les regidories serien: PSUC, PSC-PSOE, CDC i UCD, per ser les úniques que havien superat el 5%. Per tant les expectatives de ser l’alcalde es podien reduir a Antoni Farrés, Manuel Garriga, Xavier Bigatà i Antonio Lozano.

La campanya electoral va ser animada i entretinguda. Reunions, mítings, cartells, visites de polítics, etc. Fins i tot es van utilitzar vehicles que es movien per tota la ciutat per fer propaganda i publicitat. El MCC-OEC disposava d’un camió Avia de 5 tones equipat amb sistema de megafonia que recorria els diversos barris de la ciutat i el PSUC va disposar d’una furgoneta italiana matriculada a Torino, segons sembla deferència del PCI. Aquest vehicle estava equipat amb un sistema de vídeo portàtil i dos aparells de televisió, des dels quals es podien observar les filmacions realitzades a Antoni Farrés i altres membres de la llista del PSUC. De fet, segons expliquen Jordi Serrano i Xavier Domènech a Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament, el PSUC de Sabadell estava agermanat amb el Partit Comunista Italià (PCI) de Prato, una ciutat molt similar a Sabadell, en nombre d’habitants i en l’activitat industrial, molt centrada també en el tèxtil. El vicesindaco Rodolfo Rinfreschi, equivalent a tinent d’alcalde, es va desplaçar a Sabadell per ajudar en la campanya i va intervenir en un míting a la Faràndula.

El PSUC ja era un partit polític consolidat, que s’havia presentat en públic el novembre de 1976, encara que no va ser legalitzat fins el maig de 1977. CiU creada per Jordi Pujol el 1974, també es va inscriure l’any 1977. El PSC-PSOE es va crear el juliol de 1978 per fusionar els partits socialistes existents. En les eleccions generals del 15 de juny de 1977 hi havia les opcions següents:

Coalició Electoral Socialistes de Catalunya integrada pel Partit Socialista de Catalunya (procedent de la Convergència Socialista de Catalunya) i la Federació Catalana del PSOE; el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) que formava la coalició electoral Pacte Democràtic per Catalunya amb CDC i EDC i el Partit Socialista Popular Català.

De la fusió d’aquestes tres opcions socialistes en va sortir el Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE, el juliol de 1978.

També hi havia el Partido Socialista Obrero Español Histórico, però que no hi tenia res a veure.

El resultat de les eleccions municipals va ser el següent: PSUC, 37.444 vots, 43,4%, 13 regidors. PSC-PSOE, 17.666 vots, 20,5%, 6 regidors. CiU, 17.149 vots, 19,9%, 6 regidors. CC-UCD, 7412 vots, 8,6%, 2 regidors.

Antoni Farrés i Sabater va ser elegit alcalde i va estar acompanyat en el Consistori per: Francisco Morales, Manuel Garriga, Xavier Bigatà, Josep M. Plans, Ginés Fernández, Josep O. Civil, Antoni Gregori, Manuel Ramírez, Antonio Lozano, Francisco Aguilar, Juan J. Martínez, Miquel Vallhonrat, Joaquim Clusa, Joan Moles, Pilar Molins, Ramon Montraveta, Mª Assumpta Sánchez, Ramon A. Álvarez, Pere Alavedra, Simón Saura, Manel Larrosa, Marc P. Batlle, Antonio Trives, Pedro Castillo, José L. Rodríguez i Ricard Tolosa.

El dia de la constitució del nou Consistori no hi va haver transferència, la mesa d’edat va entregar la vara d’alcalde a l’Antoni Farrés, que va tenir problemes amb el secretari de l’Ajuntament i altres funcionaris. Cap de les entitats de la ciutat es va interessar pel nou Ajuntament. Va ser en Joan Oliu del Banc de Sabadell el primer que, acompanyat amb el Consell d’Administració del Banc, el van anar a saludar. Després ho van fer el Gremi, la Cambra i les altres. Aquesta primera desconfiança es van esvair amb el temps.

Al cap d’una vintena d’anys, quan Antoni Farrés va deixar l’alcaldia, algú li va reconèixer que havia donat dos disgustos a la dreta local, el primer quan va arribar a l’alcaldia i el segon…quan la va deixar.

Comentaris
To Top