Marta Pontnou
Per fi han canviat els plataners de la Rambla per moreres! Pensava que no arribaria mai aquest moment. També us dic que amb 93 anys no em pensava pas arribar a veure-ho, i que hauria mort molt abans, per al·lèrgia, d’un ofec de tos per culpa d’una llavor clavada al mig del coll.
He sobreviscut a això i a moltes més coses que no em pensava pas que suportaria.
Com la vegada que em van trencar el cor, el dia de Sant Jordi, esperant la meva rosa i que mai va arribar. Després de tres anys i dos dies de sortir junts, encara no havíem decidit on aniríem a viure, però jo ja tenia coll avall que la relació anava endavant.
Hi havia posat totes les meves ganes i una il·lusió tremenda després de 45 cites fallides de Tinder, dues cites a cegues organitzades per amigues i un matrimoni per conveniència a Estrasburg.
Ell va aparèixer un dia d’abril després d’una festa infantil plena de globus i discussions familiars, amb el seu somriure i una paciència de sant. I després d’uns quants anys junts on tot semblava rutllar, el dia 23 del 2036 no va aparèixer al dinar que havíem planificat.
Ni rastre al meu apartament, ni a l’oficina, ni em va agafar el telèfon.
Em vaig quedar sense rosa, sense llibre i sense cor. Aquell dolor va ser pitjor que m’arrenquessin un queixal sense anestèsia perquè no hi va haver cap explicació, cap missatge, cap excusa i no el vaig tornar a veure mai més.
A això vaig sobreviure, i també als 67 anys que vaig passejar-me per la Rambla amb els plataners florits i vuit mocadors a cada mà.
