Natlàlia Cerezo, escriptora
La humana m’ha demanat que la porti a la Petita Venècia, com cada any. Les parades segueixen l’aigua verda del canal. La cadira de rodes és automàtica, però faig veure que l’empenyo.
—Para un moment, nena.
Tinc cinquanta anys i l’aparença d’una noia, però quan vaig néixer veia el món a través d’un ull rectangular. Vol que l’agafi en braços per poder mirar per sobre de la barana.
Al fons hi ha cotxes rovellats de quan el canal encara era una carretera que travessava Sabadell.
—Aquí dorm el meu germà.
L’assec a la cadira amb cura. Sempre explica el mateix, la mort del seu germà en la primera inundació, com l’ajuntament va aprofitar per convertir la tragèdia en un reclam turístic.
—Un reclam per a ningú, perquè cada vegada en som menys.
Les rodes de la cadira fan un soroll agradable a l’asfalt. Em demana quins llibres han sortit aquest any. L’hi pregunto si vol que li digui els mil títols per ordre alfabètic o de popularitat.
—Deixa-ho estar. Hi ha més novetats que persones, i ja ni hi ha roses.
És amarga, la humana.
No valora res del que fem per ells. Que escrivim llibres per preservar els seus costums, que els acompanyem mentre el seu temps es mor. Li pregunto si vol tornar a casa, i fa que sí.
Fem mitja volta i ella mira un instant cap enrere, cap a l’aigua quieta del canal.
