Montse Barderi
Un bon periodista com Guillem Plans ha de saber que si a una escriptora nascuda al 1969 se li demana un relat del Sabadell del 2074, més que una història futurista farà un exercici de nostàlgia.
Hi ha un petit racó de Sabadell que no té res a veure amb la geopolítica, les escalades d’armament i els estius cada cop més sufocants: un indret minúscul al barri de la Creu Alta que és un refugi exclusiu de felicitat per un món tan inquietant: la meva biblioteca. Egoisme? No, no pas si escoltem Albert Camus: “Només puc servir al món si soc feliç i em sento fort, si m’entristeixo massa pel present i pel futur ja no puc ser útil a ningú”.
Així que miro la meva biblioteca i me la imagino al 2074, els meus llibres sense mi en caixes, llençats als contenidors, sense cap descendència, ni familiars propers o llunyans que vulguin recuperar-ne alguns volums. Els meus llibres en llibreries de vell, si encara existeixen, llibres amb dedicatòries d’amor, fulles seques i paràgrafs subratllats. Per això, ja avui, miro de regalar tants llibres com puc, sense gaires escarafalls vaig desmembrant la meva biblioteca, perquè no els vull abandonar a tots i de sobte. Alguns però no podria regalar mai perquè si ho fes, seria jo l’abandonada. Potser el millor que puc fer és decidir aquest Sant Jordi amb quins vull ser enterrada. Guillem, en comptes de quin llibre recomanen per a Sant Jordi, proposo aquesta pregunta, més fonamental i absoluta, amb aires dels faraons humils que van tenir un regne immens amb una construcció més fonamental que qualsevol piràmide: una feta de doblecs, guardes, cobertes, talls, cantells, canals i pàgines.
