La neta d’un exiliat retorna a Sabadell, un pas que mai va poder fer el seu avi

“Aquells que el van fer fora, el van impedir tornar”. Ho apunta l’historiador Josep Antoni Pozo, glossant la figura de Josep Rosas. I és que el dirigent obrer va haver de marxa a l’exili pocs dies abans de l’entrada de les tropes feixistes a Sabadell, un 27 de gener de 1939 (tal dia com abans d’ahir, dijous, de fa 83 anys).  Juntament amb desenes de milers de republicans (especialment catalans, però també de Madrid, Castellà, el País Valencià i l’Aragó; provinents de tots els territoris limítrofs que anaven caient) es van amuntegar a La Jonquera.  Però França no va obrir les fronteres fins al 5 de febrer. Es calcula que 450.000 persones hi van creuar els Pirineus aquelles setmanes (també per Vielha i Portbou), en un èxode humà poc recordat a la Catalunya d’avui en dia. “Inicialment, Rosas fou enviat al camp de concentració de la platja d’Argelers, del que queden les fotografies de Robert Capa”, explica Pozo. “Després serà traslladat al camp de Bram, prop de Carcassona, que almenys comptava amb barracons construïts”, contextualitza.  Mentrestant, la dona i fills tenen una mica més de sort i són acollits en un altre indret. Després de moltes peripècies, tots ells pogueren marxar a l’exili de Xile. Arribaran a Santiago de Xile el 3 de gener de 1940, a bord del vaixell Winipeg.  [caption id="attachment_209904" align="aligncenter" width="525"] Memòries de Rosas / DS[/caption] Per què acabaren a l’Amèrica Llatina, però, i la suposadament més combativa -i propera ideològicament- URSS? “En part és per la facilitat de l’idioma i per ser zona càlida”, diu Pozo, en contraposició al rus, el ciríl·lic i el clima gèlid del que en tos cas era el paradís socialista en aquell moment. “Però que aquests refugiats no triessin la URSS també anunciava un allunyament amb les tesis del Partit Comunista”, explica Pozo. 

De Sabadell a Santiago de Xile: el llarg camí de la retirada republicana, al gener de 1939

L’historiador posa l’èmfasi en aquest fet, tot destacant l’evolució del dirigent obrer. I és que en els anys 20 és anarcosindicalista, però en els anys 30 es fa frentista (de fet, va ser encarcerat pels fets del Sis d’Octubre de 1934). I durant la Guerra Civil ja milita directament al PSUC. Posteriorment, xocarà amb els paradigmes comunistes soviètics i acabarà defensant, des de finals dels anys 40 i 50, la creació d’un altre tipus de partit socialista  a Catalunya. “Podria semblar una trajectòria contradictòria, fins i tot una deriva”, explicava ahir Pozo. “Tanmateix, jo trobo que s’emmarca en una lògica, seva, en la relació entre obrerisme i republicanisme”. A més a més, en els anys 40 hi ha motius que acaben fer-lo trencar amb la disciplina comunista. “Quan la URSS signa el Pacte de No Agressió amb el III Reich, Rosas es distancia”, diu Pozo. Perquè “els seus” pactaven amb els enemics que havien atacat la República.  Rosas moriria a l’exili l’any 1968, greument malalt. Havia intentat negociar el seu retorn a Sabadell, però l’alcalde Marcet s’hi va negar: “Aquella gent no la volem aquí”, hauria etzibat-. I és que Rosas no només era republicà. “Simbolitzava la resistència republicana”, diu Pozo.  Li van impedir tornar. I mig segle més tard, és la seva neta Paloma Parrini Rosas qui ha arribat aquesta setmana a Sabadell, provinent d’un  viatge intercontinental des de Xile, per participar de l’homenatge en representació de la família.  No en vaixell, sinó en avió. I tanca el cercle de la tornada que el seu avi no va poder gaudir.