Ramiro Fernández i l’estudi on fa cinquanta anys que construeix el seu món ideal

"Quan em conviden a qualsevol casa, saps com vaig? Amb un paquet de sucre a sobre". Ramiro Fernández Saus ho explica mentre enfonsa, sense cap mena de remordiment, quatre cullerades abundants de sucre blanc dins una tassa de te. Blanc, sempre blanc. "El sucre morè ni és sucre ni és dolç", diu rient. Amb els anys, el pintor sabadellenc ha adquirit el costum de portar el seu propi paquet de sucre quan visita amics o coneguts. Una petita mania convertida en ritual.

"Tothom té sucreres petites o directament no en té. I si em poso la quantitat que realment vull, els acabo buidant la sucrera. Per això porto el meu paquet i després el deixo a la cuina", detalla.

El més sorprenent és que, malgrat aquesta relació amb el sucre, al metge "mai li troben el sucre alt". Potser hi té alguna cosa a veure la seva altra obsessió: la bicicleta. No és estrany creuar-se’l pels carrers de Sabadell pedalant sol, sovint durant hores: "Cada dia intento fer una hora i mitja o dues amb la bici".

La importància de la lucidesa

La bicicleta, però, no és només exercici físic. És una forma de fugir. D’escapar de si mateix, dels vicis visuals, de l’obsessió que apareix després de massa hores davant d’un quadre. En les seves paraules: "Treballant arriba un moment que ja no saps si el que fas està bé o està malament, i la bicicleta em serveix per sortir del quadre".

Moltes vegades, explica, quan torna a l’estudi descobreix que el quadre ja funcionava i que era ell mateix qui estava creant els problemes. El pintor s’havia perdut dins els detalls.

Aquesta necessitat d’allunyar-se connecta directament amb una de les idees que Fernández repeteix més durant la conversa: la importància de la lucidesa. Pintar, diu, exigeix una energia física i mental enorme: "Per pintar has d’estar lúcid, no pots haver-te’n anat de festa i venir amb ressaca a pintar." L’estudi ajuda a entrar en aquest estat. 

L'estudi, un oasi creatiu al Centre

Un amagatall al Centre de Sabadell, dins la Casa Badia. Des de fora, la façana no deixa entreveure res del que amaga a l’interior. Ni els quadres, ni les golfes monumentals on treballa. És una mena d’illa suspesa dins un centre cada vegada més higienitzat i estèril. El lloc sembla viure en una altra velocitat. De fons sona Radio Clásica. Les parets són plenes de quadres, llibres d’art, carpetes antigues, arxius personals, pots de pintura seca i centenars de pinzells abandonats damunt les taules. Sobre un escriptori hi descansa un CD de Benet Casablancas, un altre sabadellenc il·lustre. Tot sembla formar part d’un ecosistema mental propi.

Ramiro hi porta gairebé cinquanta anys pintant en aquest petit món fet a la seva mida a la casa familiar. Quan fem el càlcul es queda uns segons callat, com si la magnitud del temps també el sorprengués a ell: "Sí… gairebé cinquanta anys aquí". 

L’estudi és refugi, però també és camp de batalla. Ramiro hi treballa pràcticament tot el dia. Els matins són, segons diu, "un precalentament": fa encàrrecs, pinta algunes hores, entra lentament dins la feina. Però és durant la nit quan arriba el moment real de creació: "El meu bioritme funciona així. Soc més nocturn."

"A la tarda i a la nit és quan fots la llesca bona", llavors pinta fins ben entrada la matinada. I després, sopa.

Entre els objectes més fascinants de l’estudi hi ha una col·lecció immensa de quaderns classificats per anys. Volums enormes plens de retalls de diaris, anuncis, fotografies, reproduccions de pintures, dibuixos i imatges trobades. Una mena d’arxiu mental físic d’on neixen moltes de les seves idees.

En un d’aquests quaderns hi apareixen diverses fotografies de presoners. D’allà va sorgir una de les seves escultures: un home assegut sobre una zebra, on les ratlles d'un dialoguen amb les de l’altre. Una connexió visual aparentment senzilla però profundament intuïtiva: "La inspiració moltes vegades surt d’aquestes relacions estranyes."

L'idil·li amb la pintura

La seva relació amb la pintura va començar durant la infància, després d’una malaltia greu: "Com Antoni Tàpies, després d’una malaltia molt forta que gairebé em mata, em va néixer la necessitat de pintar."

Primer pintava en una petita habitació amagada dins les golfes; "Els meus pares em van dir: ‘Si vols pintar, a les golfes hi ha habitacions buides." Més endavant va ocupar l’espai actual, que llavors estava completament ple de mobles vells i trastos acumulats.

L’espai, però, ja tenia una història pròpia abans que ell hi arribés. Al fons de l’estudi encara es conserva una antiga pissarra. "He conservat la pissarra perquè abans de la Guerra Civil aquest espai el llogaven uns professors francesos anarquistes que van fugir amb l'arribada del franquisme", explica.

Fernández també ha mantingut part dels colors originals de les parets. Durant anys, però, va haver de modificar el seu entorn perquè afectava directament la seva pintura. El fet que el fons de la paret on pintava fos blau va provocar que "quan els quadres arribaven a les galeries m’adonava que tot havia quedat massa fosc". El fons va passar a ser blanc.

Parlar amb Ramiro és entendre ràpidament que per ell la pintura no és representació sinó construcció d’un món ideal, "amb els quadres em faig el món a la meva mida".

Les seves obres són la recerca d'un "estat sublim, una mostra de com m’agradaria que fos la realitat". Una idealització, un dels pilars fonamentals de tota la història de la pintura. Per això modifica espais, inventa finestres o altera arquitectures. En un quadre encara inacabat de l'església de Vila-rodona ha afegit una finestra que en realitat no existeix: "El quadre la necessitava." Aquest és, precisament, un dels conceptes centrals de la seva manera d’entendre la pintura. "El quadre mana", afirma.

Continuar la tradició occidental

Segons Fernández, saber quan una obra està acabada és un dels grans misteris de la pintura. Hi ha quadres que necessiten anys de repòs, temps per sedimentar lluny de la mirada del pintor. "Jo he vist quadres meus que en exposar-se trobo allò que els falta. Trobo el seu final", explica. 

Per explicar aquesta relació pacient amb el temps recorre a Picasso i Les Senyoretes d'Avinyó. Recorda que el quadre va passar anys a l'estudi abans de mostrar-se al món. Acabaria convertint-se en una obra decisiva, una d'aquelles peces que modifiquen el curs de la història de l'art.

La referència no és casual. Tot i que, Picasso no deixa de ser rupturista va ser peça clau també amb les seves obres dins de la tradició més lírica. El pintor sabadellenc s'inscriu conscientment dins d'aquesta herència figurativa occidental, allunyada de la necessitat constant de trencar amb tot el que ha vingut abans.

Segons ell, bona part de l'art del segle XX va viure obsessionat amb la ruptura permanent, amb la necessitat de destruir-se i reinventar-se una vegada i una altra. "Actualment, l'acte més revolucionari que pots fer és no innovar", conclou.