Cinquanta anys d’aquella vaga laboral, fortament polititzada, que va paralitzar la indústria del metall de Sabadell, i zones d’influència, durant gairebé cinc setmanes. Una vaga molt dura que, probablement, no es va saber acabar en un determinat moment i que va fracassar en els seus objectius.
Anys després, Antoni Farrés, en una entrevista recollida al llibre ANTONI FARRÉS Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament, de Jordi Serrano i Xavier Domènech, la va definir com “una de les situacions més difícils que hi va haver a Sabadell i complicades de sortir-ne”.
La vaga del Metall de la tardor del 1976 no es pot desvincular de la vaga general de set mesos abans. Atesa la conjuntura política que es vivia aleshores, per aconseguir un canvi a millor de la societat i amb el ressò de la jornada del 26 de febrer del 1976, en què l’aturada a la ciutat havia estat total, semblava el moment propici per a les demandes de canvis i de millores, en tots els àmbits, especialment els laborals i socials.
S’esperà, però, a passades les vacances d’estiu en què s’havien de signar els diferents convenis col·lectius. Els altres convenis se signarien, no així, el del Metall, ram en què s’havia creat una Comisión Deliberadora formada per representants dels partits de l’esquerra revolucionària com PTE (Partido del Trabajo España), OIC (Organización de Izquierda Comunista), LCR (Liga Comunista Revolucionaria) o ORT (Organización Revolucionaria de Trabajadores), tots ells considerats il·legals, naturalment.
També hi havia representants dels sindicats majoritaris, igualment il·legals, CCOO i USO —la UGT en aquells moments mantenia una presència menys que simbòlica.
Aquesta comissió va redactar una plataforma amb 33 punts de reivindicació que van presentar a la Patronal. La primera topada important va esdevenir quan els membres de la Patronal es van negar a tractar aquells 33 punts, al·legant que no era cosa seva. Es van oferir per tractar-ne 12, els que corresponien només a millores salarials i laborals, i es van aixecar de la taula de negociació. Era inicis de setembre del 1976.
La Patronal es va negar a tractar punts com els següents: “Mentre l’ensenyament no fos gratuït, les empreses havien de pagar el col·legi dels fills dels treballadors. Ajuda per als fills amb deficiència. Ajut d’un 75% als treballadors que fessin el servei militar i tinguessin càrregues familiars. Participació dels treballadors en el funcionament i control de l’Escola Industrial. Abolició dels contractes eventuals. Participació dels treballadors en la implantació de mètodes i temps de treball. Control de la seguretat social per part dels treballadors. Llibertat de reunió, associació i vaga. Locals sindicals a tots els pobles de la comarca. Un 10% sobre beneficis semestrals. Una residència sanitària local per als treballadors”.
Segurament que no eren tots de la seva competència, però també és veritat que la plataforma sindical, il·legal del tot, no tenia altre interlocutor vàlid que la Patronal, que hauria pogut traslladar aquelles demandes a altres instàncies. Era només una qüestió d’escoltar, opinar i pactar, verbs que en l’àmbit social i polític havien quedat en desús des de feia quaranta anys.
- Vaga del Metall. Pancarta grup de dones. Tardor 1976
- Autor desconegut (AHS)
El dimecres 8, a les empreses es va votar per dur a terme una aturada de quatre hores en senyal de protesta pel comportament de la Patronal. L’aturada va ser massiva.
El divendres 10 es van trencar les negociacions, tot i que la Comisión Deliberadora havia rebaixat a 13 els punts de la plataforma en senyal de voluntat negociadora. Aquella tarda ja hi va haver aturades a diverses empreses.
El dilluns 13 la vaga es va estendre i el dimarts 14 ja era total. Afectava uns 15.000 obrers de més de 200 empreses.
A continuació es va viure un joc d’absurds i desentesos: intent de lockout de la Patronal; rebaixa dels punts reivindicatius de la plataforma, deixant-los en quatre; Laude dictat pel govern ignorat per totes les parts; ordre dictat des del govern prohibint manifestacions, reunions massives i actes de suport. El diàleg entre les parts era nul.
La tarda del dimecres 15 hi va haver corredisses de debò, al davant de la policia que vestia de color gris.
Aquest relator i un company de feina, érem al carrer de Sol i Padrís, al costat del Pavelló Municipal d’Esports, on havien anunciat una assemblea informativa. Tothom estava anhelant notícies, ningú en sabia res de res. Ni per part de l’empresariat, ni per part dels sindicalistes, hi havia cap notícia. Ni bona, ni dolenta.
Just quan un sindicalista va agafar el megàfon per dirigir la paraula, van començar a sortir policies i més policies dels carrers Regàs i Sallarès i Marra que ens van empaitar de valent, a un miler, o més, de treballadors.
No hi havia cap altra solució que fugir cap a les cases de cal Garcia, carrer de Sol i Padrís avall, o cap al riu Ripoll. Nosaltres vam optar, més ben dit, la multitud ens va empènyer cap a la zona del riu Ripoll, baixant pel que era és l’avinguda de Pablo Iglesias.
Sembla que tenien ordres de dispersar-nos sense gaire violència, però entre els que corríem, que tan sols preteníem assistir a una assemblea informativa, hi havia la sensació que l’actitud d’aquells agents, proveïts de porres i d’escuts, no era, precisament, gaire amistosa.
El senyor Sánchez-Terán, governador civil d’aleshores, que anys més tard va ser ministre de Treball i de Transports i Comunicació, va fer un paper ben tímid i galdós com a governador civil de Barcelona els anys 1976 i 1977.
Acabat d’arribar es va trobar amb una vaga general a Sabadell que el va agafar en calces i es va limitar a obeir les ordres dictades per Fraga Iribarne (la calle es mia): repressió i més repressió; duresa i més duresa. Sabadell no es mereixia aquell tracte.
El senyor Salvador Sánchez-Terán Hernández formava part del grup d’alts funcionaris que, provinents del franquisme, van prendre part en l’anomenada Transició. Una raça de polítics que temien, i, fins i tot, odiaven, el seu trasllat a Barcelona. Les seves preferències eren províncies amb poca feina, però ben gratificada des de Madrid.
Després del canvi de govern, el juliol d’aquell any, va venir de seguida la vaga del Metall, i s’ha de dir que hi va haver una petita millora, ja que els centenars i centenars de policies desplaçats van disminuir el seu caràcter excessivament repressiu. Tenien ordres de dispersar les manifestacions, però sense violència extrema.
Que el senyor Sánchez-Terán va ser ignorat del tot ho mostra que el Laude dictat pel govern central no va ser acceptat per ningú. Ni empresaris, ni sindicats en van fer cas.
D’altra banda, en els moments més importants va ser incapaç de fer seure tots els implicats per tal d’arribar a una solució definitiva. Per tant, pel que fa a la política general, la vaga estava deixada de la mà de Déu.
El PSUC, el partit polític predominant, que encara no estava legalitzat, però que sabia que s’hi jugava molt –ja que semblava evident que aviat hi hauria eleccions–, no podia caure en el parany d’atemorir la gent.
Sortint de quaranta anys de dictadura, el comunisme era temut per una part molt important de la societat. Per tant, el PSUC volia donar mostres de la seva dèria democràtica, fent bona cara a la Patronal, però sense deixar d’ajudar el seu sindicat, CCOO.
- Vaga del Metall. Caixa resistència grup de dones. Tardor 1976
- Autor desconegut (AHS)
Per la seva banda, l’empresariat del metall ja tan sols esperava la derrota absoluta dels treballadors i el retorn a la feina, i per això es mostrava disposada a mantenir el lockout fins que fes falta i es negava a rebre cap mediador dels treballadors o dels organismes oficials.
Davant la negativa patronal a establir qualsevol diàleg, els treballadors es dirigiren directament al govern per poder trencar amb els efectes negatius del laude.
A finals de setembre, una comissió formada per Alvaro García Trabanca, un altre membre de l’USO, Ginés Fernández i Manuel Sánchez, es varen dirigir a Madrid per intentar parlar amb el ministre de Treball. No foren rebuts i un subsecretari els notificà que no hi havia res a negociar.
En una reunió que celebraren a la capital amb Marcelino Camacho, els va dir que molt bé, que això feia parlar en l’àmbit nacional, que la vaga era exemplar, que Sabadell era la punta de llança de la lluita obrera. Però molt de compte que una vaga era molt fàcil de començar, però que era molt difícil acabar-la.
Finalment, el dia 13 d’octubre es va tornar a la feina. Una assemblea multitudinària així ho va decidir. La continuïtat de la vaga s’havia fet impossible.
Xavier Domènech escriu a Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976): “Durant el mes que durà la vaga, es perderen 1.911.000 hores de treball i uns 750 milions de pessetes. En el seu transcurs s’adoptaren formes organitzatives que superaven les viscudes en altres conflictes anteriors, s’acumularen recursos econòmics i d’acció col·lectiva mai no vistos, aparegueren nous subjectes actius com les dones i els mitjans de comunicació; en definitiva, va ser la vaga més complexa i creativa del moviment obrer sabadellenc. Per què, doncs, malgrat la seva força, acabà amb el fracàs dels objectius que es proposava? Sembla clar que l’actitud de la patronal i el govern va ser clau en aquest cas, però amb això tan sols explicaríem el que és més evident. De febrer a octubre de 1976, tot havia canviat i és en aquest canvi on trobarem les respostes per a entendre la sort d’aquest conflicte”.
