L’any 1970, un cafè, igual que el diari, valia 5 pessetes. I un bon dinar en costava 120. Llavors, dur un bitllet de mil a la cartera feia sensació de poder. Mil peles donaven per molt. Deien que un sou de ministre eren 100.000 pessetes al mes i que el dels directors de grans empreses era de 40.000. Mentrestant, l’SMI, és a dir, el salari mínim interprofessional, era de 21,64 pessetes per jornada legal. A Sabadell, però, la classe treballadora es podia guanyar la vida. La setmanada –es cobrava per setmanes– podia oscil·lar, així en números rodons, entre les 1.000 pessetes d’un peó i les 3.000 d’un operari o professional qualificat. Les dones, com era habitual, no arribaven a aquestes xifres. Els ingressos de la gent treballadora, a més de la setmanada, s’incrementaven amb altres quantitats com: hores extres, incentius, primes i les pagues extraordinàries. D’aquestes, n’hi havia dues: una per Nadal i una altra per l’estiu que es pagava abans de vacances. Aquesta darrera, el franquisme la va batejar amb un nom horrible per a molta gent. Però en general, la paga d’estiu, malgrat el nom, era molt ben esperada per tothom.
A Sabadell, a mitjan juliol, la frase més popular a fàbriques, tallers, oficines i llocs de treball, era: “Aquesta setmana, divuit de juliol i vacances!!”, que volia dir: paga extra i vacances.
Durant el franquisme era habitual el canvi de noms. La Festa del Treball, el dia 1 de maig, a Espanya se celebrava San José Obrero o San José Artesano. Aquell dia a Madrid eren habituals i multitudinàries les actuacions de les agrupacions de Coros y Danzas que organitzava l’Obra Sindical de Educación y Descanso que omplien el Santiago Bernabéu per gaudi i satisfacció de Franco i el seu govern. La festivitat de San José Obrero que havia estat instituïda pel papa Pius XII, l’any 1955, va ser utilitzada a Espanya per diluir, despolititzar, cristianitzar i emmascarar la Festa del Treball que se celebrava a la resta del món. El franquisme ara capaç d’això i també d’anomenar Paga del 18 de Julio (una data de molt mal record) a la paga extra d’estiu o de vacances. A més, treia pit parlant que havien instituït dues pagues per als obrers. A la resta d’Europa, les pagues extres i els incentius addicionals no les instaurava cap govern depenien de cada conveni col·lectiu.
- Vista aèria de Sabadell anys seixanta
- Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Aquest any , igual que en fa cinquanta-sis, el disset de juliol cau en divendres, i aquell del 1970, la massa obrera de Sabadell va cobrar: les tres setmanes de vacances, la setmanada en curs i la paga extraordinària; és a dir, un equivalent d’entre cinc o sis setmanades cadascun, a més, començava les vacances i no havia de tornar a treballar fins al 10 d’agost. Perquè a partir de l’endemà, dia festiu, Sabadell tancava per vacances. Les vacances col·lectives de la ciutat, una iniciativa del batlle Marcet, eren una realitat.
Les famílies en què hi havia dos o tres membres treballant eren afortunades, aquell dia tenien uns bons i profitosos ingressos. Es deia que la gent vivia de la setmanada, però anava de vacances i es comprava el cotxe gràcies als incentius, les hores extres i les pagues extraordinàries. Aquella època les famílies, per poc que estalviessin, no tenien cap mena de dificultat per guanyar-se la vida, i era usual equipar les llars amb calefacció, fer cuines i banys nous, anar de vacances i fins i tot, comprar-se un cotxe.
- Paisatge de muntanya al Pallars Sobirà
Per als sabadellencs, aquella època era molt normal anar de vacances la segona quinzena de juliol. Fos a la platja o a la muntanya, podien gaudir d’uns dies d’oci i descans. La jornada de treball era de 48 hores cada setmana, com a mínim. Hi havia molta gent que en treballava moltes més.
A la costa podien anar de càmping, llogar habitacions en cases de pescadors, llogar apartaments o anar a hotels o pensions. Aquella època ja hi havia qui podia pensar a comprar-se un apartament, caseta o pis. Moltes viles de la costa catalana varen iniciar un gran creixement. Hi havia qui preferia la muntanya.
Les vacances pagades es van instaurar durant la Segona República. La mesura va entrar en vigor amb el BOE del 22 de novembre del 1931, que plasmava l’aprovació de la Llei de Contracte del Treball, un text en què per primera vegada es reconeixien les vacances pagades com a dret. En principi eren d’una setmana, però gradualment es van anar ampliant.
L’alcalde Marcet justifica les vacances col·lectives tot dient que un dels beneficis socials més positius assolits pels treballadors havia estat, sens dubte, el gaudi d’un període de vacances pagades que comprenia, pràcticament, més de dues setmanes de durada. I que aquest benefici quedava molt desvirtuat en una ciutat com Sabadell. Per les seves característiques peculiars de treball, era freqüent que d’una mateixa família, pare, mare i fills treballessin en empreses diferents i, per tant, no coincidien en els mateixos dies els períodes de vacances respectius. Explica a les seves memòries (Mi ciudad y yo, any 1963) que tot i que cap llei preveia la simultaneïtat de les vacances, no ja en una mateixa ciutat, sinó en l’àmbit d’una mateixa indústria, per decisió personal va imposar les vacances col·lectives i va aconseguir que tota la ciutat interrompés la seva feina alhora durant el període de vacances previst. Per primera vegada a Espanya, i segurament al món, es registrava un cas semblant, acollit amb sorpresa general, amb gran satisfacció de molts i la corresponent crítica d’uns quants. Per formalitzar aquesta disposició seva, posant-la a cobert de possibles ulteriors maniobres que pretenguessin anul·lar-la, va fer les gestions necessàries fins que va aconseguir legalitzar-la mitjançant l’estructuració d’un pacte col·lectiu que va ser ratificat per tota la indústria sabadellenca. Diu que la seva iniciativa va ser plenament avalada pel Gremi de Fabricants i va merèixer el total beneplàcit del Govern Civil de la província.
Va ser un cas únic a Espanya. Terrassa, després d’alguns anys d’haver estat a l’expectativa, va decidir seguir l’exemple. Però després de les nombroses excepcions i excepcions que es van produir, la seva intenció ha quedat completament desvirtuada.
També diu que mentre va ser alcalde de la ciutat, va mantenir i va imposar la necessitat de respectar enterament tal disposició, malgrat les inevitables pressions que va haver de suportar perquè es derogués, pressions degudes a l’egoisme d’uns quants patrons, secundats per una minoria d’obrers que, mitjançant una compensació econòmica, es prestaven a fer-los.
Marcet creia que aquesta disposició representava un avenç positiu. El fet de coincidir el període de vacances amb un dels moments més intensos de la fabricació i enviament d’articles tèxtils per a la campanya d’hivern va moure certs industrials a tractar de burlar l’acord i apel·lar per a això a la Delegació Provincial de Treball, amb tota mena de pretextos, entre els quals, com és tristament lògic, no van faltar més o menys suposades peticions d’obrers a favor de continuar treballant durant el període de vacances. Però es va entossudir que es complís rigorosament el conveni col·lectiu i va arribar fins i tot a vigilar personalment el seu compliment, imposant, quan calia, severes sancions als contraventors. Tenia la satisfacció que l’ordre, tret de comptades excepcions en els primers anys, va ser complerta formalment, fins i tot pels qui més reticents van anar a acceptar-la.
Acaba dient que aquesta va ser una de les partides del seu testament polític com a alcalde de la seva estimada ciutat de Sabadell. I esperava que perdurés al llarg dels anys, i no perquè es tractés d’una obra personal en què va bolcar tot el pes de la seva autoritat, sinó perquè és una obra d’autèntica justícia social i responia a un esperit que havia de prevaler per sobre de tots els egoismes humans.
Es pot dir que Sabadell tancava. Tota la ciutat gaudia de dues setmanes de festa, després, durant els tres primers dies d’agost se celebrava la Festa Major i un cop acabada, tothom a treballar. Aquesta era la tònica dels estius durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta.
- Cartell de la Festa Major de Sabadell del 1970
Amb el pas dels anys, les millores en les condicions laborals van anar arribant. A tots els àmbits i a tots els rams, la lluita obrera va anar aconseguint reduccions en la jornada laboral i augment dels dies de vacances. Per exemple, el conveni del Metall del 1970, que afectava uns 15.000 productors a Sabadell, preveia la jornada màxima legal de treball de vuit hores diàries o quaranta-vuit setmanals, i es podia acordar el còmput setmanal de la durada del treball per deixar lliure dissabte a la tarda, per tal que mai la jornada de cada treballador excedís de nou hores diàries. I les vacances retribuïdes eren de vint dies naturals, és a dir, tres setmanes. Vol dir que les vacances s’anaven allargant i anaven deixant la Festa Major dins del període dels dies de festa. L’any 1974 ja eren quatre les setmanes de vacances. I atès que era més fàcil moure del calendari la Festa Major que no pas les vacances col·lectives, es va optar per aquesta primera opció i es va traslladar la Festa Major a primers de setembre per tal que pogués tornar a gaudir de l’èxit d’èpoques anteriors.
