Històries d’èpica, desventura i honor del futbol sabadellenc

Una altra jornada èpica. El CE Sabadell ha tornat a la categoria de plata del futbol espanyol. El Centre d’Esports ha militat catorze temporades a primera divisió i quaranta-quatre a segona, a més de ser l’abanderat quan Sabadell era la 'Ciudad piloto del deporte español'. El futbol transcendeix l’àmbit esportiu i exerceix una influència significativa a la societat. Actua com un vehicle per a la integració social, i supera diferències socioeconòmiques, culturals i religioses. Hom pensa que hauria de ser així, encara que a vegades hi hagi desagradables, dissortades i desventurades accions com la que va tenir lloc a la plaça de Sant Roc el passat dissabte 20 de juny i que va obligar la primera autoritat municipal a dir que havia estat: “Un moment desafortunat, fora de lloc, profundament ofensiu i que evidentment no compartim i condemnem amb tota rotunditat”. Mirant enrere i fent comparacions, ens ve al cap la figura d’aquell també porter que va ser tota una institució i no va llançar mai cap paraula molesta, ni greuge per al contrincant, ni als seus propis companys d’equip. Un gran esportista d’immensa qualitat humana. Es tracta de Velasco, el mític i estimat porter dels anys quaranta i cinquanta.

Nascut l’any 1921 a Alquerías (Múrcia), Joan Zambudio Velasco amb pocs mesos va arribar a Sabadell amb els seus pares. Sempre es va sentir català i profundament sabadellenc. Jugava amb el Mollet quan va ser fitxat pel Barça, l’any 1942. Les seves excepcionals condicions físiques i tècniques: una robusta figura d’1,84 metres, valentia i reflexos, el van portar al primer equip el 1944. De seguida es va guanyar el lloc i la fama. Era valent, llançat i, fins i tot, temerari; calia arriscar. L’any 1948 va ser el porter menys golejat, aleshores encara no hi havia el trofeu Zamora. Malauradament, l’any 1949 va patir una greu lesió a Balaídos. Disputant una pilota aèria, en una acció perillosa, va evitar el gol, però la sola de la bota del davanter va impactar violentament en la seva cara. Va patir commoció cerebral i despreniment de retina. Mai va tenir rancúnia al davanter que li ho havia provocat. Va ser operat i va trigar un any a reaparèixer, però llavors, l’Antoni Ramallets ja li havia guanyat el lloc. L’any 1954 va tornar a casa i va fitxar pel CE Sabadell, on va jugar tres temporades: 1954-55, 1955-56 i 1956-57. Després es va dedicar a entrenar clubs com el Mercantil, el Sabadell, l’Hospitalet o l’Europa. En una època en què molts dels futbolistes, al final de la seva carrera, no podien viure del que havien guanyat, el Velasco va acabar la seva vida professional a Utillajes Boy, empresa del metall de Sabadell, on va donar mostres de la seva qualitat humana. Va morir l’any 2004.

Justament, la seva darrera temporada al Centre d’Esports, la 1956-57, va ser la primera de Miguel Martínez, un futbolista que per les seves condicions semblava destinat a marcar una època, però que malauradament va esdevenir un dels casos més tristos del futbol espanyol després de passar 8 anys en coma. Nascut a Barcelona el 1939, Miguel Martínez Febrer era un futbolista de planta, un centrecampista de tancament o un bon defensa. Metre vuitanta-dos, 75 quilos, pèl-roig, va arribar al Sabadell amb 17 anys. Hi va estar dues temporades. Era un jove prometedor, però el seu lloc ja estava ben cobert amb professionals com Totorica i Irazoqui. Sembla que no va jugar cap partit oficial. La temporada 1958-59 va fitxar pel Condal, de segona divisió i filial del CF Barcelona.

Va jugar alguns partits amistosos amb el primer equip del Barça. Apuntava alt, però el sorteig del servei militar li va canviar la vida. Li va tocar Marina, a Cadis, i va passar a jugar cedit al San Fernando, també a Segona. Es va casar allà i finalment va recalar al Betis, on va jugar del 1962 al 1964. Les figures d’aquell brillant equip eren ell i Luís Aragonés, que varen ser fitxats l’any 1964 per l’Atlético de Madrid. La vida li somreia, la seva dona esperava un primer fill i va arribar el drama. L’Atlètico va incorporar Martínez a la seva gira sud-americana del juliol del 1964 i el dia 11, a Montevideo, Martínez va patir un “atac cerebral agut sobtat”, segons van precisar les cròniques. Va entrar en coma i va quedar hospitalitzat, se li van practicar una traqueotomia i puncions lumbars, sense resultat. El 2 d’agost va ser traslladat a Madrid i va quedar internat a la clínica de la Concepció, on li van diagnosticar una mesencefalitis incurable. Martínez mai no va recuperar el coneixement. Va morir 8 anys després, el 28 de setembre del 1972, a la mateixa clínica madrilenya. Tenia 33 anys. La llarga malaltia del futbolista barceloní i el drama personal de la seva jove dona va commoure el món de l’esport espanyol, que mai no va oblidar Martínez.

Un cas del futbol sabadellenc amb formidable inici i desventurat final el va protagonitzar Isidro Sánchez, el popular i estimat Isidro. L’Isidro Sánchez era un jugador de portada, fos de diari esportiu o de revista del cor pel seu casament amb Carmen Flores, germana de la Faraona. L’Isidro va defensar els colors del Centre d’Esports Sabadell entre 1965 i 1971. Era un lateral dret, molt competent, hàbil i fi, que dominava la pilota. Les darreres temporades al Real Madrid les va passar a la banqueta. Encadenava les lesions amb extrema facilitat. Ricard Rosson, el president del Centre d’Esports va acceptar les condicions econòmiques que li va posar Santiago Bernabéu. Ningú entenia com es podien pagar tants diners per un jugador de 29 anys que es lesionava amb facilitat. La solució va ser fàcil i ràpida. Tan senzilla com una visita al dentista. Sense aquell queixal corcat, les lesions no van tornar. Avui dia els entrenadors abans de provar els futbolistes els fan visitar l’odontòleg. Isidro Sánchez García-Figueras va néixer a Barcelona el 17 de desembre del 1936, en plena guerra. La seva infància la va passar a Jerez de la Frontera. Va defensar els colors del Betis i del Real Madrid abans de vestir la camiseta del CE Sabadell, acabat de pujar a Primera.

Les disbauxes de la Gran Bodega Isidro, establiment que va obrir pensant en el seu futur sense el futbol, van significar la ruïna econòmica i el divorci de l’Isidro i la Carmen, l’any 1971. I, per si no n’hi hagués prou, li van aparèixer a continuació els greus problemes de la vista. L’octubre del 1974 va ser operat a l’Institut Oftalmològic Barraquer per recuperar, mínimament, la visió en un ull, la de l’altre ja l’havia perdut. En total va estar sotmès a set operacions. Els seus diners li van arribar per pagar-ne quatre. El dia 3 de desembre del 1974 es va celebrar al Santiago Bernabéu un partit d’homenatge per recollir diners. Més tard també va rebre un homenatge a Jerez de la Frontera. L’Isidro va morir l’any 2013.

Un gol va representar una autèntica tragèdia per a una família. Antigament, el futbol, pel que fa a l’economia, no tenia res a veure amb l’actual. Cada gol de les figures val milers d’euros. Fa anys, els gols eren tan espectaculars com els d’ara, però sortien més bé de preu. Eren molt modestos. Precisament, un gol d’aquella època, modest però molt vistós, va marcar la tragèdia pel Jaume Soler Parareda i la seva família. En Jaume Soler després de deixar el CE Sabadell, on havia estat cinc temporades, va jugar amb el Martinenc de Barcelona. Aquell diumenge, com molts d’altres, en Baptista, el seu pare, va anar a Sant Martí de Provençals a veure jugar el seu fill. El partit va ser distret i el gol del Jaume espectacular. El Sant Martí va guanyar. Una tarda rodona. Ja al vestidor, hi havia comentaris que un espectador s’havia mort durant el partit. En sortir, la notícia es concretava: aquell senyor havia tingut un desmai just després que ell marqués aquell gol. Un gol de bandera. Quan en Jaume va arribar a casa i no va veure al seu pare, es va témer el pitjor. Amb el seu germà i el seu oncle Salvador van tornar a Barcelona i van voltar pels diferents tanatoris fins a localitzar el cos sense vida del seu pare. Tota una tragèdia. Al Baptista li va fallar el cor en veure el seu fill marcar aquell espectacular gol. Un trist i dolorós fet que la família va haver d’acceptar amb tot el dolor del seu cor i de la seva ànima. Avui dia una notícia com aquella ompliria diaris. Llavors no. Eren els anys quaranta.

Si un gol va marcar la tragèdia, un no-gol va valdre el guardó fair-play. Era el 2 de novembre del 1969 i el partit entre el Real Madrid i el CE Sabadell anava amb empat a zero. Al minut 58 del partit, després d’un ràpid avanç del Sabadell, el davanter Peru Zaballa va llançar una pilota sobre l’àrea del Madrid, i hi van acudir dos madridistes, el porter Junquera i el defensa Espíldora, i el davanter centre arlequinat, Palau. Hi hagué un xoc terrible entre els dos madridistes, de resultes del qual Junquera i Espíldora van caure a terra, sagnant. La pilota, rebotada, li va arribar mansament a Zaballa. La porteria estava buida, Junquera a terra, a uns metres, ni tan sols a la línia de tir. En lloc de rematar a porta i fer un gol tan fàcil, Zaballa va preferir xutar la pilota fora de banda per no marcar amb aquell flagrant avantatge. El Bernabéu es va quedar primer atònit i després va arrencar un gran aplaudiment que va durar cinc minuts. En cas d’haver marcat, el gol hauria estat legal del tot, però Peru Zaballa va creure millor no aprofitar-se de l’infortuni del porter madridista.

El gest va transcendir fora d’Espanya i li va valer, a proposta de la FIFA, el premi fair-play de la Unesco, que va anar a recollir París. Després la Federació Espanyola de Futbol va instituir des del 1998, l’any següent de la mort de Peru Zaballa, el guardó que porta el seu nom a “aquella persona, club, i fins i tot una afició en general, que es distingeixi pel seu correcte comportament”.