Quan Sabadell era la segona ciutat de Catalunya

Sabadell va arribar a ser una població singular (potser encara ho és). Va ser un dels centres fabrils més importants d’Espanya, que pel seu desenvolupament industrial va lluitar contra tota mena d’inconvenients. Sense ramaderia propera, sense mines de carbó, amb un riu mig sec durant una bona part de l’any, i només amb l’aptitud marcada dels seus habitants per a l’exercici industrial, amb ganes de treballar, l’amor decidit a la feina i l’esperit d’estalvi, va aconseguir convertir-se en casal de poderoses indústries i vila obrera per excel·lència.

El segle XII ja figurava entre els pobles productors de llana manufacturada a Catalunya, havent aconseguit introduir els seus draps als mercats d’Orient, després que l’expedició de catalans i aragonesos a l’Imperi Oriental va facilitar obertament la venda de gèneres en aquell mercat, que es dominava amb les armes. L’escriptor i economista Frederic Rahola escrivia, el setembre del 1915 a la revista Mercurio, que no s’havia estudiat l’aspecte econòmic i comercial que va tenir l’expedició dels almogàvers que, amb tan mals ulls van veure genovesos i venecians, competidors constants a Grècia i a Bizanci.

Està registrat que el segle XIV des de Sabadell es proveïa de panyos –molt valorats per la seva qualitat– a clients d’Holanda i de Bèlgica. Més tard, a partir del 1778, quan Carles III va obrir als catalans els ports d’Amèrica, i es posava fi a l’irritant codicil de la reina catòlica, va començar una època de prosperitat. A finals de segle XIX, la tendència econòmica catalana de lluitar pel proteccionisme va aconseguir la legislació aranzelària espanyola davant dels teòrics individualistes del lliure canvi. Aquella acció va comptar amb la brillant representació del sabadellenc Joan Sallarès i Pla. Llavors, Sabadell ja era coneguda com la Manchester catalana.

L’any 1915, Sabadell amb 35.000 habitants era la segona ciutat de Catalunya i avantatjava en població una trentena de capitals de província de la divisió administrativa d’Espanya.

Des de Sabadell s’esperava amb il·lusió l’arribada del tren elèctric que havia de venir de Barcelona després de foradar un túnel sota el Tibidabo, quan les centrals hidràuliques del Pirineu portessin cabals d’energia elèctrica arreu. En una “Catalunya rica i plena”, com diu la cançó, esperaven que la seva laboriosa ciutat fos com aquelles del Nord de França i terres de Flandes —llavors abatudes per les destrosses de la gran guerra— envoltada de jardins i d’esplendor, per la grandesa de la seva indústria i per la seva intensa espiritualitat. Paradoxalment, durant la guerra a Europa entre 1914 i 1918, la indústria sabadellenca va viure un gran dinamisme. La Cambra de Comerç es mostrava en excés pessimista i desconfiava de la durada d’aquella vitalitat, que estimava circumstancial, creient que un cop acabada la guerra tornaria el negoci a caure en el seu antic estat i la indústria quedaria reduïda a satisfer les necessitats del país, que no s’avenien amb l’increment que havia tingut la producció. Malauradament, les sospites de la Cambra es complirien i la crisi postguerra mundial seria devastadora.

Les estadístiques que va publicar la Cambra de Comerç de Sabadell a la seva Memòria del 1914, donaven una idea completa de la importància del seu nucli fabril. Comptava la indústria llanera amb 66.511 fusos per filar llana; 64.131 fusos d’estam i 1.545 telers mecànics. La indústria cotonera comptava amb 50.564 fusos i 2.044 telers. La indústria llanera donava ocupació a 5.441 obrers, la de cotó en donava a 4.710 i les auxiliars a 1.779. El total dels obrers que treballaven a Sabadell era d’11.930: 4.060 homes, 6.599 dones i 1.271 nens. Només en el ram de l’aigua hi havia més homes. En les labors de preparació i filatura i teixit hi havia més dones i nens. Aquests començaven a treballar legalment als 10 anys.

Sabadell, com tots els grans centres de negocis, en esclatar la guerra, va patir les conseqüències rudes de la contracció del crèdit i del consum. No va trigar, però, pel mateix que posseïa una indústria ben organitzada i uns industrials emprenedors, a posar-se en condicions de treballar per supurar la paralització de les indústries als països bel·ligerants, havent aconseguit la seva exportació una xifra no aconseguida mai. S’englobaven en l’exportació del 1914 unes 650.000 mantes, que equivalien un valor aproximat de 7.800.000 pessetes i uns 750.000 metres de drap, que representaven aproximadament 6.750.000 pessetes.

Generalment, Sabadell era un centre exclusivament llaner, però al voltant de la indústria llanera creixien i es desenvolupaven les més variades indústries, les arts i oficis, així com l’agricultura que assolia un visible progrés, pel mateix que es practicava amb criteri industrial als cultivats afores de Sabadell.

Llavors la demarcació municipal de Sabadell comprenia cinc parròquies: Sant Julià d’Altura (rural); Sant Vicent de Jonqueres a la Creu Alta; la Puríssima Concepció, de creació moderna; la Parròquia de Sant Fèlix, la més antiga; la Tinença de la Santíssima Trinitat, amb un veïnat de sis mil ànimes; a més del temple i residència dels Pares Missioners de l’Immaculat Cor de Maria, al lloc més cèntric i concorregut de la ciutat.

Si l’afany pel treball era vital per als sabadellencs, digne de lloa era l’afany de cultura que caracteritzava llavors la població. En el pressupost municipal del 1915 hi figuraven aquestes quantitats destinades als diversos centres d’ensenyament: a les escoles oficials: 29.109,35 pessetes; subvencions a escoles particulars per donar ensenyament gratuït: 20.260,85; l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis: 29.000; la de Música: 3.070; les de Tall i Confecció: 1.035; la de Gimnàstica: 1.500; la de Cant: 1.250; la de Comerç: 1.250; Colònies escolars: 1.000; Perfecció d’estudis: 2.500; conservació de l’Observatori: 500. Total: 90.475,20 pessetes.

Van ser innombrables els professors d’arts i oficis que van sortir de Sabadell, i això explicava l’auge dels draps que podien competir amb els estrangers. Van sortir també inventors que van introduir radicals transformacions a la seva maquinària, i el dia en el qual l’exportació va deixar de ser un ideal, en comptes de la limitació vegetativa, es varen veure les energies de què es disposen. L’any 1913, Ferran Casablancas i Planell havia presentat el seu invent dels grans estiratges per a les fibres de cotó i que revolucionà la indústria cotonera. El juny del 1915, davant el problema de l’abastament d’aigua de la ciutat, es va obrir un concurs de projecte i construcció d’una torre-dipòsit, amb l’objectiu d’acumular l’aigua extreta dels pous del riu Ripoll. La Torre de l’Aigua s’inauguraria el 1918 i entraria en funcionament el 1922.

Llavors a Sabadell hi havia un sentiment local que despertava poderosament la vida col·lectiva i la força social. Sabadell era una de les poblacions espanyoles que, en proporció al nombre d’habitants, comptava amb més teatres, centres recreatius i societats de tota mena. Més de setanta-quatre societats apareixien registrades al Govern Civil de Barcelona, ​​amb domicili a Sabadell, i no hi havia manifestació artística, literària, esportiva o intel·lectual que no trobés de seguida adeptes.

Pel que feia a la via cultural, Sabadell comptava amb una bona representació d’il·lustres signatures, com l’arxiver, bibliotecari, dramaturg, historiador i poeta Manuel Ribot i Serra, fundador i director de la Revista de Sabadell. Molt vinculat sempre a la vida cultural sabadellenca. En to humorístic es deia que a l’assagista, pedagog i psiquiatre mallorquí Joan Alzina i Melis (cognoms lligats a la fusta), l’avisaven que prengués precaucions, si venia a Sabadell, perquè es podia trobar amb el Ribot i Serra. També hi havia l’escriptora, compositora i pianista Agnès Armengol, que publicà alguns poemes en diverses revistes de Sabadell i Barcelona, com Lo Catalanista, Revista de Sabadell o La Llumanera de Nova York i diferents escrits en defensa de la llengua, la cultura i les tradicions catalanes. També va ser promotora de la participació de les dones en el moviment catalanista.

A més dels joves Joaquín Folguera i Miguel Poal, molt apreciats als centres literaris barcelonins; el pintor Antoni Estruch, que en llenços bellíssims i en estudis de perfecció definitiva havia donat les més belles visions de les terres orientals; Joan Vila Cinca, professor meritíssim; Durán i Camps, esperit inquiet de l’art pictòric; els mestres Oller, Ferrer i Plans, músics notabilíssims; el compositor il·lustre P. Casanovas; pensadors com el doctor Sardà i Salvany, la fama del qual va traspassar les fronteres, i el prevere Luis Carreras, que va gaudir de prestigi entre la intel·lectualitat.

Sabadell va ser la població de Catalunya, després de la capital, on es va formar una societat de marcada significació política orientadora durant molts anys de tota l’actuació catalanista. Alguns dels seus homes, i d’una manera particular el senyor Manuel Folguera i Durán, van tenir en tots els moviments una part principal.

Les reivindicacions obreres i les doctrines avançades pròpies del proletariat var tenir a la industrial ciutat força ressò, si bé enmig de les generals convulsions que travessava Espanya no s’havien registrat conflictes gaire greus perquè les classes directives, tot i tenir tints conservadors segons les circumstàncies, mai no es van encasellar en rigideses extremes i es van inspirar, en tot cas, en un conservadorisme progressiu.